Entrebanc permanent

Divendres 17 de juliol 2015

El pànic del full en blanc que no acabo d'entendre. No saber escriure en una pantalla. La gent jove o, com abans passava, no escriu i, si ho fa, sol obviar el paper. Abonats a la tecnologia i, ho crec, arrossegats per una certa deshumanització evolutiva que no em resulta del tot plaent. Formar part d'una altra època i en sóc conscient. Dia de condol. Es van morint els amics dels pares. Avui la Rosita, la mare del Joan, l'amic que no la pogut condolar. Un món heretat, après, educat, que se'n va. Preguntar-se si Barcelona va bé. Populisme, qualsevol, necessari i de racionalitat dubtosa, per acabar fent el què no s'ha promès i adonar-se que la política confosa desenganya. Compromís amb les polítiques socials i semblar que costi entendre que dos i dos sempre sumen quatre. Aplicable el pragmatisme. El parlar per parlar dels desitjos, prescindible i seria bo cercar els fonaments obviats, el moll de l'os del problema, sense demagògia i no subestimar als que, potser, aportarien solucions i no donar la sensació que hom s'abraça als originadors dels problemes, els que ens afecten d'arrel, als que no es fan anomenar populistes, als considerats partidistes de la desigualtat. Se'ls hi grata l'esquena i molt, massa, es desbarra i es crida. Inutilitat. Viure enredat deu ser una mena de forma de vida no estranyable. Religiositat, admesa o no admesa, de permanent creença de l'irrealitzable esperançada de móns millors de petits avenços legítims i necessaris. Fe, ingenuïtat, tirar endavant o entrebanc permanent.