Amb o sense música de Bach

Dijous 16 de juliol 2015

Mare de Déu del Carme. D'un pèl que no em foto escales avall a la feina. Se m'han obert les portes de l'infern. El cel el tinc a la terra amb la música de Bach. Cel, infern, móns promesos, volguts, desitjats, temuts, inequívocs i gens assumibles. El meu infern no passa del cartró pedra, de dimonis de pastorets, ridícul, de problemes capficadors que només serveixen per a retallar estones de cel, de felicitat. Altres inferns, reals, terrenals, gota espirituals, temporals, gens eterns. Imatge d'un vell, ja molt vell, sortint d'un tribunal alemany. Entranyable. Podia haver estat el meu pare, un oncle, un veí un conegut de la família. Pinta de persona bondadosa. Un SS processat i penedit, ara.  Indefens. Antic comptable del camp d'Auswitch Birkenau. Funcionari combregador. Enregistrava, compatibilitzava, bens dels que sortien encendrats per la xemeneia del forn crematori. Còmplice dels que abocaven a l'infern a no pas a un, a masses innocents víctimes d'una bromada infernal. Morirà al seu llit, sense infern, potser sense cel, no ho sé, i amb el dubte, meu, personal, si s'ha estat just o injust, però creient que no hauria de valdre l'argument arrossegador de les circumstàncies. Perversió infernal, la de fer ulls clucs, escudat en el deure, en el reglament, en la disciplina, el privar de viure, amb o sense música de Bach, només un tros, per petit que sigui, de cel, de felicitat, a la terra a masses que van trobar un infern empudegat de gasos indesitjables no desitjats.