La cantarella

Divendres 10 de juliol 2015

Deu ser la cantarella de cada any. Mai havia tingut tantes ganes de fer vacances, de viure el paral·lelisme que em permet evadir-me, no sinònim de desconnectar, de la realitat poc agradosa. Poder anar, i mira que n'és de simple tot plegat, un dia a Barcelona i clavar una puntada de peu a la quotidianitat. Teràpia de qui deambula, de qui bada, de qui s'abstreu i de qui dóna la sensació que està perdut. Escriure, si es pot. Cercar breus moments, petits, feliços, inexplicables per a un mateix i amb cap necessitat de fer-los escoltar, de compartir-los, sense oferir sensació de carregós enllaunat. Un esborrany, públic o ocult, dels que potser alguna hora sortiran, escrit a raig a la terrassa d'un cafè. Plaer secret publicitat. Fàcil d'assolir i semblar que sigui difícil d'aconseguir, de trobar l'estona. Tampoc tinc masses coses a fer i no crec que en faci masses tampoc, les hores se m'escurcen o se m'allarguen com més, o com menys, actives són. Treballar, menjar i dormir, l'essència del que entenc com a vida quotidiana. Visió molt particular, parcial i obtusa, ho admeto. M'ofega i deu haver moments que se'm deu notar. Avui em comentaven que em veien més content del que he solgut estar de quatre cinc anys cap aquí. Somriure i pensar que si sóc feliç o no, és cosa meva. No m'ho crec massa, només en moments molt concrets. Seria bo que m'ho cregués i despatxés aquesta façana hostatjada d'incredulitats malaltisses.