Amo d'un mateix i de ningú

Dimarts 21 de juliol 2015

Aquesta mena de sensació de saber que s'està dominat per un país que no pensa com el teu, que articula sons imperatius, i que un dels seus esports predilectes és el de depreciar qualsevol tipus d'intel·ligència, de raonament i enfrontar-se barroerament a la dialèctica ben argumentada. Recurs del crit, de l'insult, de la tergiversació i del despropòsit.  El darrer de la llista. Cop d'efecte. Improperis i incontinència verbal malaltissa. Escoltar masses notícies. Seria bo poder abstreure's, aïllar-se, fins a poder decidir. Serà difícil. També em podria comprar un gos. No m'hi veig. Treure'l a passejar pel riu. Cuidar-lo. No m'agraden els animals. Deu ser terapèutic i es veu que fan molta companyia. No voler ser amo de res ni de ningú, tampoc que se'm mani massa, i menys imperativament. No tinc necessitat ni d'una cosa ni d'una altra. Veig molts gossos pel carrer i molta, cada dia més, gent recollint tifes. Se'n cuiden. Civisme. Més proper a la interacció amb els humans, pinzellades, moments, d'èxits i de fracassos, però, cap i a la fi, intentar relacionar-se amb creguts, descreguts, creients i incrèduls, amb aquella petita satisfacció de no sentir-se sol del tot, d'estar una mica acompanyat, a vegades ben, altres anar fet, i algunes mal, tant se val, però amo d'un mateix sense la necessitat d'haver de manar i, en certa manera, acabar imposant imperativament el que resulta desagradós rebre. Com si una mancança es pugui arribar a convertir en una necessitat i més quan la protesta o la contestació no passa d'un lladruc o d'una mossegada.