La voz de su amo

Dijous 9 de juliol 2015

Molèstia dels que no diuen el pecador i escampen el pecat. No és el cas. Intento poder llegir les editorials dels diaris i no me les solo creure. Horrorós. Em costa creure les coses, fins i tot, masses vegades, les meves. En Varufakis ha plegat. No portava corbata. En Marius a la Vanguardia. Editorial del director no fa masses dies. Cert, no en porta. Hi ha gent que no ens agrada i altres es desviuen per portar-ne. Poques vegades n'he fet us. Una: el dia que em vaig casar i poques més de compromís forçat o de conveniència de fàcil estalvi. M'engavanya, m'estreny i, cal dir-ho, no em dóna sensació d'elegància. Sogall. Me la imagino com una mena de símbol de submissió al sistema, de voler ser senyor sense la consciència que de porc i de senyor se'n ve de mena. Enuig de suposar que els que remenen les cireres de veritat, atorguin el dret de portar sogall, corbata, i donar la opció de tibar quan el que es diu i el que es pensa ataca interessos i opinions privades dels que donen per bo el sistema. El sogall només s'estira als gossos, l'animal més submís de la terra i el que destaca per ser la voz de su amo.