Presoner del present

Dissabte 25 de juliol 2015

Perillós passar-te una tarda a l'hospital vetllant malalts. Una tia de Santa Eulàlia de Riuprimer, la Roser del Candi, que va caure i es va trencar el fèmur, el braç dret i llueix una bona batanada al pòmul dret. Visites que s'allarguen. Viure en un poble, em costaria. Ets algú per envejar-te, per saber si et tires un pet o una llufa, et critiquen, et saben la vida i estan per ajudar-te sempre que calgui i ho necessitis. A Vic només ets algú a mitjes i a Barcelona poca cosa ets. El bé dolent i el mal bo. El nebot de Vic, el fill de la Lola, en Ramon de ca la Pona. Retrobar gent de ja molt de temps perduda de vista, reconeguda i gairebé mai, o mai, parlada. Aprofitar, guanyar tot el temps, en aquell petit habitacle hospitalari, no abastat en tots aquests anys d'absències, de desconeixences. Records i anècdotes que sí, que van passar i, més que recordades, rememorades. Una constant reiterada, la de voler retornar els temps feliços, selectivament feliços i saber que jo no tornaria a cap dels temps passats, ni a Santa Eulàlia ni a enlloc. Quedar-se amb els records, de resquitllada, per escriure'ls, i obviar segones parts d'allò que s'esdevingué i no s'esdevindrà mai més de la mateixa manera. Dec viure amb certa satisfacció com una mena de presoner del present.