Feinejant, enfeinat

Diumenge 20 de setembre 2015

Versió antiga del Macbeth de Verdi, Leonore Rysanek i Carlo Bergonzi. Quan s'està en guerra es segueix al general. Actualitat. Desesperació dels que se'ls hi desmunta la parada i que quan parlen no miren mai als ulls. Gent sobrada amb la por encrostada al cos emmascarada per la certa falsa seguretat que dóna la bossa plena, necessària per afrontar adversitats, sense consciència dels manlleus als que no en poden afrontar cap i amb la indignada particularitat d'haver estat rescatats, de valdre's de diners manllevats de tothom, sense escrúpols, per afrontar els excessos no penalitzats i, encara menys, disculpats. Dia no pas feiner, feinejant a casa, sense anar enlloc, amb la mirada als ulls de qui em parla, poc parlament, perquè escolto música, llegeixo, escric, com sempre, fins que me'n cansi, me n'avorreixi i esperar que no em mal humori. Esperar l'hora del futbol. Tarda de diumenge. Sense el feinejar de valent que no em comporta mirar a terra només. Testa alta, no pas aquest bandejar els ulls de la mirada dels altres que delaten, no pas l'aliena, la teva delatada, quan no s'aguanta la mirada, de poca sinceritat, quan es feineja d'una determinada manera, feinejada d'anar només a la teva i de preparar, feinejar, el terreny insincer pel dia que la paella de coure truites obligui a girar-la de cantó, sigui d'un ou, de dos o de tres. Sempre feinejant, enfeinat.