Sense rigor

Dilluns 14 de setembre 2015

Seguir escoltant Wagner de manera desordenada, sense rigor històric. Música entesa com a passió, com a sentiment i com a necessitat. Escriure, descansar i llegir. Dies feiners d'estona justa i necessària. Hores quadrades i calculades. Ahir el Tristany i Isolda. Òpera de la inestabilitat i de tensió cromàtica brillant que tan bé va saber reflectir l'amor romàntic, no sé si platònic o consumat, però si d'essència encavalcada en el sentiment d'amor impossible, el mateix que Wagner sentia per Mathilde Wesendonck, la seva Isolda, la dona suïssa, esposa del seu protector a Zurich. Avui escoltar quelcom menys intens, un Wagner menys conegut i que escolto poc sovint, com en sol passar també amb la Lucia de Lammermoor o l'Elesir d'amore de Donizetti, Rienzi, òpera, Parsifal també, mai vista representada.  Primerenca, fresca, àgil, a l'estil, amb un xic més de consistència, del Der Freischütz de Weber o el Der Wildschütz de Loritzing que mamen del Fidelio de Beethoven i del pelegrinatge de la rosa de Schuman. Primer romanticisme operístic alemany, escoltat, només escoltat, seguit, no pas sense rigor, el necessari. Saber que m'és útil per gaudir-ne en aquests moments de properes foscors a hores no massa tardanes i de primers capvespres frescs que no massa conviden a sortir, si no és per una necessitat inajornable o per guanyar estona en grata companyia.