Ipso facto

Dilluns 7 de setembre 2015

Acostumat a la immediatesa. Ipso facto. Fa temps vaig llegir un conte, no recordo quin, de l'Italo Calvino, el vaig llegir fa una vintena d'anys, que parlava d'un obrer atípic torinès que treballava molt dur. Un personatge que es llevava molt d'hora i s'allitava tard. Se li escapava la vida. Personatge instruït. Cansat, sempre cansat, en certa manera reconfortat sense confort no resignat. Insatisfet. Estrebar el cos per a no pensar, per esvair cabòries i per a disposar del mínim de temps per a viure, si s'enten viure, treballar. No trobar temps per a beure, per anar a ballar i ben poca cosa feia. Ocupar temps treballant per no voler pensar massa i per no caure en la bogeria. Fugir de la bogeria quan s'està dins la mateixa bogeria immersa en la dinàmica de l'ipso facto, immediat, gens meditat, del no pensar i de caure sense esma en el primer racó poc acompanyat de l'oblit, de la memòria de peix, que atorga la grata ingratitud del tornar a començar i esgarrapar el mínim de temps que et permet viure.