Ni la que em fa viure

Divendres 18 de setembre 2015

Música viva a Vic i no conec a gairebé ningú que hi toca. Ignorància volguda que no m'ofen. No crec que vagi a escoltar res si no és que m'hi porti la casualitat del sortir mancat d'interès. Res de clàssica. Sóc obtusament clàssic. Música comercial que no m'atreveixo a valorar i que només sé que poc em sol agradar no més enllà de l'instant, del moment i de replegament posterior al meu món ple de clàssics, la música que conforta la meva vida. Gent, molta gent, gentada, ramat mogut per interès comú o per la inèrcia del distreure's. Sempre m'ha encuriosit la lògica il·lògica del moviment de les masses. Com el bestiar que enfila i es recull a la cleda. Diversió i oferta, etílica inclosa, satisfacció de restaurants, de bars, de cafès, plens, curulls, més d'un amb taulells a fora servint begudes en gots de plàstic pel consum, prohibit a altres hores, a altres dates, al carrer. Negoci. Fa fresca i la ciutat és viva com ho és la música que sona i que no escolto des de casa, que no em fa viure, tampoc em mata, però que tinc clar que no és la música de la meva vida ni la que em fa viure. Sona, senzillament, sona. arrossega i fa consumir, fa viure i en diuen mercat, mercat de musica viva.