Les hi podríem fer sempre

Dimarts 15 de setembre 2015

Pocs llocs hi ha on pots demanar una copa de vi i et serveixin un caldo acceptable. Ahir no vaig prendre. Quan hi vaig solo prendre. Proximitat: pla de Bages. Acceptable i no pas estalviat. Molèstia quan et solen servir vi de la casa, barat i pagat car, encara que el preu no sigui excessiu, però sí molt ben pagat, i ben cobrat, pel què s'ha pres. Ahir, les hi podríem fer sempre, reunió en petit comitè al cafè de l'Atlàntida. Entorn agradable, a hora foscant, la de portar jersei perquè fresqueja i la terrassa molt més buida que plena. A dins no massa gent: gent que no crida, gent que conversa, gent que llegeix, gent connectada, gent civilitzada, gent educada. Endavant amb el Rienzi. Llarg. Sis hores de durada. Primers esquitxos de Wagner, de wagnerisme. Obertura que em fa pensar amb la del Tannhäuser. Veus exigides, melodies repetides sense arribar, encara, als extrems del leitmotiv de la Tetralogia, poc a veure. Cors que apunten, que es comencen a assemblar als del Die Meistersinger von Nürnberg o als del Parsifal. Apuntat. Punt de vista molt personal d'afeccionat. Encara n'hi ha per estona. Acabaré el segon acte. Demà una estona més, poca, em pot més, m'hauria de doldre, el Barça que la música de Wagner.

Comentaris