La ignorància del saber

Dijous 3 de setembre 2015

La ignorància del saber no més lluny del que m'ha dit algú, no anònim sense nomenar en cap moment. Pecar sense pecador. Solidesa del gota refiar. Estar sempre pendent de la immediatesa, de la feina com a nucli del tot, encara que no ho vulgui semblar. Món acotat, sense masses coneguts, amb pocs, o cap amic, només coneguts del moment, de la feina, companys, com a molt. Un món que aporta poc o molt segons quines siguin les necessitats amb la insistència no parlada ni manifestada de voler que mai s'estronqui. Declaracions porugues de calamitats conjurades si es desmunta aquesta mena de viure histèric envernissat de tranquil.la tranquil·litat. Anar fent com sempre. Mirar si creixen les pastanagues, si s'enfilen les mongeteres o si plou o fa sol. Aquest viure idèntic del cafè rònec d'homes que han deixat que la vida ni els tractés i es vegin abocats a una mena d'existència innocent no exempta de trista felicitat feta d'acudits suats, encrostats com la ronya que no es rasca, espavilats, esverats, els ulls surten de les òrbites, quan una dona, lletja, maca, entra; catedràtics del resseguiment visual, que vol ser dissimulat i no n'és gens. Els diaris a sobre la taula dels diaris. Només hi manca l'esportiu. Els altres gairebé per estrenar i la portada, punyent, gairebé irreverent i amb cap mena de capacitat per a decidir si ha de ser necessària, si és ètica o moralment correcte, del nen sirià, ofegat en una platja, també sola, com el diari, com el nen ofegat a la platja, lluny d'aquest món clos, petit, de solidaritats solidaries en la personalitat del dia a dia, dels seus interessos i dels escadussers aliens sempre que no comportin massa molèstia i no trenqui la tranquil.la tranquil·litat de l'anar fent com sempre.