Aquesta nit no serà transfigurada

Dijous 29 d'octubre 2015

Passes perdudes d'anar a llençar escombraries quan el cel comença a perdre coloratura. A la terra colors foscos i descansats de llum, intims i necessitats de repòs. Cabòries dels dos-cents metres escassos que van del portal de casa al contenidor pel passatge gairebé buit i de locals comercials sense obrir. El Gabi tancat i l'escola de dansa a petar de mares joves que aparquen la canalla una estona perquè cremin energia. Converses superficials, no pas de dones, encara que s'escaigui el cas. Els homes en tindrien d'altres igual de superficials, vanes, buides i calcades, tant se val. Em molesten. Deu ser dijous. Escolto, ara mateix, quan escric l'esborrany de lletra petita i menuda, una versió per a orquestra de la nit transfigurada d'Arnold Schoenberg. N'he escoltades moltes i mai cap interpretada de la mateixa manera. Amb poques peces em passa poder apreciar aquesta disparitat interpretativa. Coneguda sense ser popular i particularment molt estimada. Embolcalladora de tràgic sentiment d'exaltació de l'impossible, de la subordinació amorosa de pretès canvi impossible si no es transforma amb malaltosa resignació, aparellat a derrota i a victòria de no pas l'opció més sensata. Dijous. Humor variable i ja fosc del tot a dos quarts de set de la tarda i els núvols enrogits, un pèl emprenyats, ventosos, de ponent, ja no es veuen i els colors només s'insinuen. Aquesta nit no serà transfigurada. Dormida, com solen ser totes. Peça magnífica. Viena decadent abans de la desfeta del catorze. Tràgica. Tragèdia. Res més. Dijous. Reitero.

Comentaris