Embogir amb les suites angleses

Dissabte 17 d'octubre 2015

El clavicèmbal instrument embogidor. Porto massa dies embogit, estressat, nerviós en desmesura irracional, irritable i fora de tota lògica. Treballar, treballar i viure empresonat sense la més mínima expansió desitjable per petita que sigui. Treballar, treballar. No he volgut venir al món només a treballar. Hi ha gent que sembla que sí, i no pas només els immigrats, no pas tots, massa, no pas immigrants, de tota mena, abocats a la ruqueria vantada del pecat original. El desert. Sensació buida, inexacte de definició, dels dissabtes quan se surt de la feina en hores, dies i moments inhabituals. La climatologia, els espais, els mateixos, però el buit al cor, a l'estomac, la sensació diferenciada que dóna el cansament i la perspectiva d'afrontar l'estupidesa de la tarda més estúpida de la setmana que qualsevol capital de comarca es congratula a celebrar com la cosa, n'és, més natural del món, em provoca aquella mena d'indefinició a cavall entre la tristesa i l'emprenyament. Reclòs, a casa o al casino o exclòs, si m'excloc, amb possibilitats serioses i reals de fotre la mateixa bertranada a qualsevol altra capital de comarca o del principat d'un petit país que no és el nostre, però que ens agradaria poder ser com ell. Embogit amb les suites angleses de Bach. Diví. No me'n canso de repetir-ho. Si existeix Déu a la terra, es deu trobar en la música de Bach.