El sentit, sentit

Divendres 2 d'octubre 2015

Dia especial. Coses que em veig incapaç d'entendre. Nervis a la feina perquè n'hi ha massa i massa, nervis, quan poca n'hi ha. No ho entenc encara que m'ho dibuixin. Em faig gran. Dentista. Tothom em parla del què pot passar. Transmetre fe que ha de ser creïble i en parla un descregut sense fe de mena. Fusta de capellà, ja m'ho deien de petit i de jove. Els capellans prediquen el que no creuen; ho deien al carrer Manlleu i a ca la Pona. No fa el cas. Tornar pel riu, després de molts dies de no passar-hi, i un pintor paisatgista al pont romànic de Caralt, pintant el pont, la corba del portalet i l'entrada de les adoberies velles. Aturat una estona mirant com barrejava colors toscans: ocres, marrons, sèpies, terrosos i grocs, els colors de la Toscana, diferents dels verds oliva apagats, dels liles, dels blaus i del groc poc ofensiu de la Provença. Aturat perquè sóc capaç de visualitzar però incapaç de plasmar, només, i barroerament, escriure colors. Passejar, rutina com la del pensador de Konigsberg que sempre donava voltes sobre la mateixa racionalitat espesa i no ho sé, no sé si va estar capaç d'apassionar-se pels colors i pel sentit, sentit, de la vida que cal observar sense masses raonaments. La bellesa és superficial, per això deu ser bella, potser deu ser això. Ostres, som divendres i s'acosta la tarda més estúpida de la setmana, la del dissabte. S'acosta.