Sempre disposat

Dimarts 6 d'octubre 2015

He estat dels que sempre he volgut fer i no ho he fet mai res, ni ara ni abans, quan tots feien, jo era dels que res feia, ni poca cosa, res de res, i, a vegades, ni en pensaments, bombolla, innocència, inexperiència, tot s'ho pot dir i tot mot serveix. Els mots són contundents. Seure a la mateixa taula o a les mateixes taules del mateix cafè i les mateixes, moltes vegades cap, converses. Buidar una, màxim dues, mitjanes, no pas més, i no fer res, ni ara, ni abans, ni mai, i obert a la conversa i exposat, sempre disposat, entrebancat, al discurs interessant, carregós, adient, innecessari, accessori, que a no fer res condueix i a estar sempre igual, de la mateixa manera i et sorprèn quan s'adreça qui s'adreci, amic, conegut, i et parla de volers, de tornar a l'antic enyor, a fer el què es voldria, el què els agradaria fer i no fan perquè s'ha perdut el que potser ha estat viscut, fet, sense asseure's en les mateixes taules ni buidant més d'una mitjana, el que van ser aquelles accions mai mai fetes i no expressament, no calia, somniades i m'atreveixo a dir més volgudes que res més amb la recança sabuda del saber del que hom no va fer i la possible incerta certesa ignota del què van fer els adreçats.