En dic mestratge

Divendres 9 d'octubre 2015

Desgrat del descans quan no és volgut i es converteix en necessitat de no poder més de cos i de ment esgotades. Estrès. Malhumorós. Negació de vida. Pasturar i deixar passar. Arribar a casa i voler dormir. Una estona. Demà treballo. Poques hores. Obertura d'Egmont en vinil. Reiterar. Escoltar una quinzena de vegades. La peça que més em fascina de Beethoven. No sé si la millor, no hi entenc una merda, però només puc arribar a saber que mai em deixa indiferent. Devorar, més que llegir de la manera mastegada que acostumo, l'hivern del món, Ken Follet, no és pas com els pilars de la terra, però si que peca del mateix patró. Divulgació, no és el tema. Placidesa lectora, cinematogràfica, documentada, molt documentada, seguida, rastellada, iniciàtica per pocs avesats amb la història, amb la correlació, amb els fets, i poc, em sento injust, perquè no és veritat, tenir cap mena de dret a discutir ni a criticar que m'està molt bé novel·lar, embolcallar una història i fer-la creïble. Mestratge, en dic mestratge i potser vaig errat. Follet, com en Pérez-Reverte, m'ho llegeixo, m'ho empasso tot. Frankfurts, potser ho són, però atipar-se massa de filets provoca gota i una mica de colesterol també dóna una mica d'alegria a la vida i a la lectura.