Campi qui pugui

Dimecres 7 d'octubre 2015

Necessito temps per avorrir-me, per a disposar, per fer coses o per no fer-ne cap. Si no haguéssim perdut els llençols pel desmenjament, per la insídia, de creure'ns el què no som, em quedarien sis anys per a jubilar-me. Ara me'n queden tretze. Avui m'ha vingut al cap; em volta l'estupidesa de les eleccions portugueses, el nyap de les gregues, el que segurament seran les espanyoles i la ignorància dels que urnen ciutadania a ca nostra. Drets perduts en un no res sense tenir en compte els afanys, no pas meus, no pas, anteriors, de pares i avis, per aconseguir-ho. Continuar treballant moltes hores, més de les que van voler aconseguir les víctimes del primer de maig de Xicago. Sis, set anys més, si es pot, si no s'està atrotinat, si s'hi arriba, vés a saber, tant se val, és igual. Cap reivindicació, ni plantejar-s'ho, anar tirant per la por i pel perill de no veure's envoltat per la soledat més rotunda que dóna el campi qui pugui quan es vol intentar reivindicar i l'entorn és un erm.