Exposat a la mollesa

Dijous 19 d'octubre 2017

Ahir va ploure i no en sap. Ploure a bots i barrals. Sortir de casa sense paraigües. Els solo perdre i no me'n compro. Exposat a la mollesa, la que sempre em sol sorprendre en el lloc més intemperat. Aquesta vegada no ha estat, ni per sort ni per desgràcia. Casualitat, enxampat a la plaça dels màrtirs. Xop de peus i de pantalons. Incòmoda sensació. No poder avançar i cerca de refugi. He trobat, sense cerca, un refugi necessari no desitjat. Un bar decrèpit regentat per xinesos, si pot arribar a ser vàlida l'adjectivació. Fosc, i no pas per l'ambient plujós. Mal il·luminat i amb no gaire clientela. Gent sola. Tres o quatre homes a la barra i una dona mal guarnida assegut en una taula en estat de somnolència. Silenci trencat pel volum de la tele, molest, exprés per a no ser escoltat i no deixar parlar en to normal si es volgués parlar. El beure fa garlar. Una dita que no sé si és del tot certa. Beure per evadir, per no pensar, o per romandre en trist i sorrut silenci que no vol ser interromput perquè esverada cridòria pot generar. Més d'una cervesa ja presa i en van prenent. Consumir per obligació. No sóc home de bar i sí de cafè, d'ateneu i de casino. Al bar en una estona d'un dia casual, momentani, just per a prendre un cafè barat i car, si es considera la pèssima qualitat de l'aigua de castanyes que m'han servit. I no para de ploure, només afluixa, no massa i m'arrisco a quedar moll com un ànec fins arribar al casino, on he quedat, i on m'espera un silenci parlat, de fluixes converses respectuoses del deixar parlar, allunyades d'estridents sons sorgits de televisors d'escassa informació.