Doncs, amén

Diumenge 22 d'octubre 2017

Els somriures s'esvaeixen. Tensió i gairebé ningú rialla. Com a molt s'aposta pel riure, si es riu, carregat de mala bava i d'ironia franca, directa i amarga de ressentiment acumulat, que comença a tenir necessitat de ser expressat amb tota la serena, civilitzada i controlada intensitat. La sensació de la manifestació. Provocats pel cent cinquanta-cinc, una mena d'instauració institucionalitzada de temps pretèrits tinguts com a presents per a segons quines recaragolades mentalitats. L'helicòpter dels grisos, els que ara van blaus, cada vegada volava més baix. El soroll era agressiu i molest. Difícil ignorar-los. Continguda i ignorant sapiència. No es mereixen atenció. Insults, molts insults. Crispat i indignat de malestar, de mal viure. No ho critico. Ho entenc i la rauxa se m'hi emporta. Ho sé. No sé res. Comentar que no em plau i trobo lícit tolerar-ho. Sé que no sóc ningú. Només em dedico a opinar i a dir la meva amb més o menys encert. El que dic no és paraula de Déu. Doncs, amén i poc més se'n parli.