A la sorra

Diumenge 1 d'octubre 2017

Més enllà de la victòria o de la derrota i del matinar per anar a defensar el que ja no em creia que s'hauria de defensar, la tristor que supera el sentiment de ràbia que poc em costa expressar. Assegut en una cadira a plaça, a la sorra. Ha tocat un quart de vuit del vespre. I donar suport a una activitat que no sé pas si toca. Creure que la maldat, el mal en si mateix, no existeix perquè hom no el palpa en la quotidianitat, com els crits, com les humiliacions, com les recriminacions, que més sovint es palpen, i creure's que tothom, i a tota hora, és bo i actua amb racionalitat, m'ho prenc com un meravellós i fantàstic infantilisme que voldria compartir i que fora veritat, però no ho puc fer, perquè simplement penso que tractament terapèutic mereix. Avui no toca celebrar. Beuré cava amb generositat i menjaré coca amb llonganissa, però no n'estic content. Hem guanyat. Trobo, imaginacions meves, que m'ha tocat viure un dia trist ple d'hòsties reconsagrades, hòsties que han rebut innocents que a altra comunió anaven, i de mentides que seran manllevades de la nostra dignitat tergiversada. Trist, molt trist, i amb ganes de plorar i no sé pas si en sé o si n'he sabut mai.