Excusiato non petita, accusatio manifesta

Dilluns 2 d'octubre 2017

I, sinó, s'ho inventen. El confessor els confessa i amb tres parenostres i dues avemaries es tira pel dret. Excusiato non petita, accusatio manifesta que se'ls en fot que en evidència es mostri. Creure en la veritat absoluta. Creure en l'irrefutable error dels altres que se'ls acusa d'immaduresa. La veritat, potser, sí, la veritat és falsa, interessada, la realitat, la d'aquests dies tèrbols, massa evident per ser negada i manipulada. No em puc creure que pugui ser només ignorància, i em doldria poder arribar a pensar que es tracta d'ignot saber. Obviar el vuitè manament de la llei que Moisés va arreplegar al Sinaí. La llei, divina o terrenal, com els números, com els comptes, s'ajusten a les necessitats, i el vuitè se'l passen pel forro del vés a saber què i en treuen tot el profit que poden. A alguns sempre ens quedarà París o aquella màgica nit al Liceu. Als profanadors de manaments sempre els queda el pare confessor disculpador de pecats venials que massa mort a l'ànima comporten. Inventar, manipular, tergiversar, verbs ingrats que confonen de tal manera que hom no sap, o sembla que no ho sàpiga, qui és culpable i qui és víctima. Víctimes que es converteixen en botxins i botxins santificats. No n'entenc el possible bon rotllo i ni la més mínima banalització. El bon rotllo, l'excés de somriures i l'empallegament opositen a una maldestre sulfurada que m'estimo més evitar. Angúnia. De somriure poc en sé. Revolució dels somriures, em fa gràcia, em costa, i em valdria més que s'anomenés de la paciència i de la tensa calma. Més m'hi avindria. Tarannà més meu, pacífic, controlant nervis i emocions que espero que no esclatin. Amagar el somriure i el bon rotllo que m'enutgen i via intento prendre el camí que més cert em pugui arribar a semblar.