Necessitat de desengreix

Dissabte 15 d'octubre 2017

No crec que mai hagués tingut aquesta necessitat de desengreixar, de treure'm tanta merda i tanta tensió de sobre. Embotit de mentides, de mal viure, de perversions i de massa cosa que suma i multiplica. El mal no conegut. Apuntat, com quan el llop, abrigat amb pell de xai, t'enreda, el mateix del conte, o un altre, i t'adones que hom pot arribar a ser un dels set cabrits espaordits que corren perill de ser cruspits. El mal, la brutalitat, el de la història dels que reben i solen perdre més que guanyen, la del sofriment humà regat en sang i que novel·les i espais ens ho recorden. Alguns que no constaven en el meu imaginari i resulta que existeixen. A no ben entrada la vall d'Àneu, el monestir de Sant Pere del Burgal, el del jo confesso del Jaume Cabré. Petita caminada que enfila una costa no gaire costosa enmig d'un no res, que, de cop i volta, es transforma en un tot de romànic tosc, pirinenc, senzill, mig enderrocat. Estil i essència llombarda poc elaborada i amb sorpresa grata de pintures al fresc a l'absis central i a les absidioles laterals. Em vull arribar a imaginar que tota l'església havia estat acolorida. Reminiscència carolíngia, única al Principat, la del doble absis central, un que obre i un altre que tanca la nau. L'absis de l'altar principal, el de la capçalera, orientat a llevant, destaquen finestres poc obertes d'arc de mig punt i un de cec, orientat a ponent, sense pintures conservades, situat just al davant de l'enfinestrat de pintures no originals, conservades al  museu nacional i reproduïdes amb molt d'encert i rigor.