El cel de la plana

Divendres 13 d'octubre 2017

Canviar de paisatge. El cel de la plana sempre m'ha resultat magre. Només s'albiren muntanyes petites llunyanes i turonets propers de poca alçada. Primers contraforts pirinencs. Avui em toquen cels immensos de la Segarra, de l'Urgell i de la Noguera. El Pallars una altra història. Les muntanyes se't tiren a sobre sense sensació d'ofec ni necessitat d'albirar cels clars. Murs de tartera, de pins, d'alzines i de prats verds de darreres pastures que conviden a mirar-s'ho de lluny mentre passo carretera amunt. Verdor tardoral de tons de groc i de vermells d'intensitat variable i de molts arbres que es despullen per rebre l'hivern fred i dur d'aquestes contrades massa feréstecs pel meu gust. Mínima necessitat d'enfilar-me gaire enlloc. Anàs, a la vall de Cardós, a on Jesucrist va perdre l'espardenya. El verd no em compensa, ni la tranquil·litat, ni l'oratge de la boscúria; uns dies com a molt. Tornar a la plana. Acostumat a una altra tipus de vida, no pas millor ni més interessant, però que no té cap intenció d'aclofar-se entre muntanyes, de freds i de pertorbadora tranquil·litat que satisfà vista i paisatge d'intensa coloració.