Maleïda serenor

Dimecres 18 d'octubre 2017

He fet marrada. M'havia de perdre en pensaments íntims, no contradictoris i de serena rabiositat. La ràbia d'haver de manifestar-se amb tot el trist sentit del món. Maleïda serenor. La ràbia que facilita insult i actitud agressiva. Esquivar provocacions malèvoles. M'estimo la serenor, la vull i em suposa esforç controlar incontinència. No es pot suportar aquesta mena d'ideologia nascuda de l'embrió gestat del fascio. I no crec que sigui cap insult, més aviat ho tractaria com una possible realitat. Un fascio transformat, cert, a la castellana, que molt de mal ha fet. Adaptat a velles glòries ràncies i derrotades de grandària, tronada, pentinada de ronquina i de caspa empolsinada. Vestit amb roba antiga d'armari conservada amb naftalina que no es desempallega de la fortor perfumada que pudenta resulta a l'olfacte. Pensament que cap me'n sembla, o me'n pot arribar a semblar un de massa pesat i carregat de ressentiment de malaltissa toxicitat. Ganes de fugir allà on sigui. No voler saber-ne res més. És com un malson que empaita i no deixa viure perquè és real. M'he manifestat i dormiré al meu llit, amb la consciència tranquil.la o intranquil.la, com ho faran en Millet i en Rato. També al llit han finit, amb consciència disculpada, massa amants del fascio que cap altra cosa, m'imagino, van ser capaços d'estimar, si és que l'estima no era més per conveniència que per altra cosa. Fora de test. Pobra gent. Empresonats, no aquells, uns altres, i no han fet res, el mateix que estem fent molts d'altres amb responsabilitats compartides i disperses. No hi ha dret, o hi ha el dret de l'estat de dret.