Anticlericalisme
Divendres 15 de maç 2013
Sempre sol passar allò de que totes les maces piquen. Aquests darrers dies amb tot l'enrenou del Vaticà i amb el nomenament de Francesco, palpo en la gent del meu entorn un anticlericalisme molt a flor de pell. No hi tinc res a dir. No sóc creient i tothom és lliure de pensar i creure el que vulgui. Sóc ateu i no crec ni amb Déu ni amb la majoria d'homes i dones. Fins i tot em costa creure amb mi mateix. Trobo que es parla de l'església amb massa fonamentalisme sense fonament i amb molts prejudicis. De l'església, del Vaticà se'n pot esperar el que se'n pot esperar, el que ofereixen no passa del fum i de la litúrgia. Estructura monolítica sempre al costat dels poderosos i oferidora de caritat cristiana perpetuadora de la misèria universal amb tarifa regulada en la venda de l'ànima a cap preu i eternització del mite de Faust. Pocs canvis o cap. La vanguardia española, una maça que pica fort a l'altre extrem, proliferació de pàgines diàries, ahir les onze primeres, per explicar les excel.lencies del nou prelat; com els mateixos prelats, sempre al costat del poderós, els problemes del poble al marge, a creure i esperar la salvació eterna. Tonteries, ja ho deia Friedrich Nietzsche: creences usades pels poderosos per sotmetre als febles, cal que neixi el superhome i molt em temo que aquest superhome mai arribarà, o el crucificaran o passarà com als jueus que encara esperen el messies.
Papa de setanta sis anys, malalt, desconeixedor de la cúria vaticana, anomenat progressista quan s'és cardenal no dóna gaire bona impressió A cardenal no hi arriba tothom, els més progressistes, com a molt, arriben a bisbes de diòcesis molt allunyades i, malgrat ser jesuïta, la seva estricta ortodòxia, la seva postura contra l'avortament, el paper de la dona i les noves relacions familiars del món contemporani, l'allunyen molt dels temps que corren. Pocs canvis, potser sí que diuen que te molta sensibilitat pels pobres, però jo no vull misericòrdia i molt menys cristiana, em fastigueja i sols vull ciutadania, drets i deures clars. Però no es poden demanar impossibles. La cúria vaticana no pot sortir d'aquest discurs, és el seu. Si fóra un altre, ens estranyaria tant com si ara en Botín comences a repartir diners a tothom sense interessos, no seria lògic i aniria contra natura. Com a molt Déu pot arribar a ser un mitjà com un altre per aconseguir la felicitat, però no l'únic i molt menys el veritable. Qualsevol mitjà és útil si ens serveix per a viure, en certa manera, enganyats i ens ajuda a fugir de l'existència sense horitzons.
Sempre sol passar allò de que totes les maces piquen. Aquests darrers dies amb tot l'enrenou del Vaticà i amb el nomenament de Francesco, palpo en la gent del meu entorn un anticlericalisme molt a flor de pell. No hi tinc res a dir. No sóc creient i tothom és lliure de pensar i creure el que vulgui. Sóc ateu i no crec ni amb Déu ni amb la majoria d'homes i dones. Fins i tot em costa creure amb mi mateix. Trobo que es parla de l'església amb massa fonamentalisme sense fonament i amb molts prejudicis. De l'església, del Vaticà se'n pot esperar el que se'n pot esperar, el que ofereixen no passa del fum i de la litúrgia. Estructura monolítica sempre al costat dels poderosos i oferidora de caritat cristiana perpetuadora de la misèria universal amb tarifa regulada en la venda de l'ànima a cap preu i eternització del mite de Faust. Pocs canvis o cap. La vanguardia española, una maça que pica fort a l'altre extrem, proliferació de pàgines diàries, ahir les onze primeres, per explicar les excel.lencies del nou prelat; com els mateixos prelats, sempre al costat del poderós, els problemes del poble al marge, a creure i esperar la salvació eterna. Tonteries, ja ho deia Friedrich Nietzsche: creences usades pels poderosos per sotmetre als febles, cal que neixi el superhome i molt em temo que aquest superhome mai arribarà, o el crucificaran o passarà com als jueus que encara esperen el messies.
Papa de setanta sis anys, malalt, desconeixedor de la cúria vaticana, anomenat progressista quan s'és cardenal no dóna gaire bona impressió A cardenal no hi arriba tothom, els més progressistes, com a molt, arriben a bisbes de diòcesis molt allunyades i, malgrat ser jesuïta, la seva estricta ortodòxia, la seva postura contra l'avortament, el paper de la dona i les noves relacions familiars del món contemporani, l'allunyen molt dels temps que corren. Pocs canvis, potser sí que diuen que te molta sensibilitat pels pobres, però jo no vull misericòrdia i molt menys cristiana, em fastigueja i sols vull ciutadania, drets i deures clars. Però no es poden demanar impossibles. La cúria vaticana no pot sortir d'aquest discurs, és el seu. Si fóra un altre, ens estranyaria tant com si ara en Botín comences a repartir diners a tothom sense interessos, no seria lògic i aniria contra natura. Com a molt Déu pot arribar a ser un mitjà com un altre per aconseguir la felicitat, però no l'únic i molt menys el veritable. Qualsevol mitjà és útil si ens serveix per a viure, en certa manera, enganyats i ens ajuda a fugir de l'existència sense horitzons.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada