Caminar

Diumenge 10 de març 2013

Diumenge insuls i rutinari, com sol ser la vida mateixa. A vegades tinc la sensació que espero fer coses que em foragitin de la rutina i em trobo amb una mena de bucle imparable i certament insatisfactori. Viure intensament és insostenible emocional i econòmicament. Així estic. M'haig d'aturar i deixar fluir el temps. Costa. M'adono que la vida se m'escapa i les coses importants més perquè no les veig ni a passar, vull arribar a destí sense passar per les estacions. Erro jutjant gent de poca vida i de vida llarga. Vaig créixer amb gent de vida curta i de molta vida ... la seva ... i el resultat ha estat minso. La llarga vida sol portar a l'avorriment a la insulsesa i viure d'aquesta manera se n'ha d'aprendre. Avorrir-se no ha de ser dolent si no hi ha la sobrecàrrega del patiment inútil. Per sort penso que aquest no és del tot el meu cas. M'han arribar a dir que sóc afectat de resiliència i té tant de bo com de dolent: em tanca registres mentals i no em dissipa. Parlar massa és dolent i d'obvietats resulta un sedant passatger i no cal donar voltes sobre el mateix. Parlar poc també és dolent i obviar problemes fa més mal que bé. Complicat tot plegat. Serà hora de començar a explorar noves vies. La literatura i la música un alleujament facilitador important, un pedaç més. Més tard anirem a Puiglagulla a fer el vermut i a treure en David a passeig. Aquests dies tenim un jove anglès a casa.