Irreverents

Divendres 29 de març 2013.

Dec ser dels pocs de la meva generació a la comarca d'Osona que no deu tenir cap oncle capellà ni cap tieta monja. No me'n vanto, però tampoc em fa res, més aviat n'estic content, m'he estalviat suportar tota aquesta mena d'olor de sagristia i de remordiments cristians a casa. Els pares no eren crèduls, però tampoc eren incrèduls, no sabria com dir-ho. Tot era molt català. Tot era com una mica l'aigua de marduix que tant determina el país. Tot era allò de dir que creure no fa cap mal i tampoc ningú, especialment, la mare mai s'havia plantejat si feia cap bé. El pare era diferent, però anava seguint com tothom feia aleshores i el seu remugar, com ara el meu, era estèril del tot.

El Divendres Sant era un dia d'aquests on es seguia la tradició sense massa reflexió i recordo que era divertit i tot. Res a veure amb el quadre d'en Ramon Casas o amb el poema de Mossèn Cinto. Anar a visitar monuments amb els pares, amb el tiet Ramon, la tieta Maria i la tieta Montserrat resseguint totes les esglésies de Vic, començant pel Remei i acabant a Sant Felip, era molta estona, hores potser. Ens tocava veure molta gent per parlar i tenir temps per poder jugar a empaitar-nos amb les cosines, era l'únic noi llavors. Tot s'acabava al carrer de Manlleu menjant calamars a la romana de can Pi a casa de l'avi Jaume. Divendres Sant calcat durant anys. Qüestió social, tots mudats i endiumenjats, alternar i poca religiositat, malgrat Jesucrist representés que patís a la creu. Tocava allò i prou i festa final amb molt de cava, xampany llavors, Delapierre semisec, si mal no recordo, i la canalla Fanta de taronja ... això sí ... a la meva família tot s'acaba amb controlats excessos etílics i amb moltes ... moltes ... lleis d'advocacies de menestrals.

Comentaris