Kurt Weil
Dissabte 2 de març 2013
Avui és un d'aquells dies que m'agradaria anar al Liceu. Street Scene de Kurt Weil. És un d'aquells músics maleïts a l'Alemanya de Hitler, d'on va haver de marxar a corre-cuita. Trobo molt interessants les cançons de cabaret, siguin en alemany, en francès i fins i tot les ensucrades en anglès. Música marginal i punyent escrita en un entorn de molta transformació social, de molta rancúnia i de molta crisi moral i econòmica. Només cal escoltar els set pecats capitals, l'òpera de quatre rals o les cançons de Mahagonny, per adonar-te de quin pal va. Street Scene és un xic diferent. És una obra molt fresca, cansen una mica els fragments parlats, manlleva formes del cabaret alemany dels anys vint del segle passat i les formes jazzístiques hi són molt presents i, el que em resulta més significatiu, és que entra a formar part de l'escena musical de Broadway. El considero com un dels grans impulsors dels musicals juntament amb George Gershwin i Col Porter. Weil, al meu entendre, ha estat un dels grans mestres i impulsors del subgènere del musical novaiorquès. Si hem de fer comparacions, el West Side Story d'en Leonard Bernstein és una mena de copia, bona o dolenta segons els gustos, de l'obra d'en Weil de la qual parlem. El que passa és que una ha quedat més o menys oblidada i és relativament poc coneguda i l'altre Hollywood hi ha fet la seva feina.
Avui és un d'aquells dies que m'agradaria anar al Liceu. Street Scene de Kurt Weil. És un d'aquells músics maleïts a l'Alemanya de Hitler, d'on va haver de marxar a corre-cuita. Trobo molt interessants les cançons de cabaret, siguin en alemany, en francès i fins i tot les ensucrades en anglès. Música marginal i punyent escrita en un entorn de molta transformació social, de molta rancúnia i de molta crisi moral i econòmica. Només cal escoltar els set pecats capitals, l'òpera de quatre rals o les cançons de Mahagonny, per adonar-te de quin pal va. Street Scene és un xic diferent. És una obra molt fresca, cansen una mica els fragments parlats, manlleva formes del cabaret alemany dels anys vint del segle passat i les formes jazzístiques hi són molt presents i, el que em resulta més significatiu, és que entra a formar part de l'escena musical de Broadway. El considero com un dels grans impulsors dels musicals juntament amb George Gershwin i Col Porter. Weil, al meu entendre, ha estat un dels grans mestres i impulsors del subgènere del musical novaiorquès. Si hem de fer comparacions, el West Side Story d'en Leonard Bernstein és una mena de copia, bona o dolenta segons els gustos, de l'obra d'en Weil de la qual parlem. El que passa és que una ha quedat més o menys oblidada i és relativament poc coneguda i l'altre Hollywood hi ha fet la seva feina.
Ahir la vaig anar a veure al Liceu. No l'havia escoltada mai, però com que tota la música de l'època alemanya de Kurt Weill m'agrada molt, vaig pensar que aquesta també m'agradaria. No em va decebre. Em va agradar i molt, sobretot el segon acte. He vist que és de l'any 1946 i que passa a Manhattan, però no és gaire diferent del que passa al 2013 a qualsevol barri perifèric (o no tant) d'una gran ciutat.
ResponEliminaTornaré escoltar l'Ute Lemper cantant Weill. Fa temps que la tinc arraconada. Te'n recordes del concert al Palau de la Música? Ha estat un dels millors concerts als que he anat mai! Fins aviat. Imma
A mi també m'agrada la música de Weil i no sé si te'n recordes que vam anar a Terrassa a veure l'òpera de quatre rals en català. A reveure.
ResponEliminaI tant que me'n recordo. També em va agradar molt. Bona setmana! Imma
Elimina