A fe de Déu

Dilluns 9 de desembre 2014

Enamorat de la llum. La natural, la que il·lumina amb les seves ombres i amb les zones, més que fosques, obagues. La llum que m'està bé, la que no en vull més. Amant dels colors. Sensibilitat no sé si certa, però sí saber que no en superaria la mancança, si em sobrevingués, una no volguda ceguesa. Escric, com sempre, a mà, en un paper reciclat, un pèl rebregat pel meu gust i escolto, encara no en sé el com, el se'n va anar de la Salomé, i res se'n va i tot torna, o, si més no, la rememoració d'aquells temps ingènuament feliços ... esplèndidament babaus. Aprofito. Els mals aires, els mals esperits de la Plana, a fe de Déu, s'han ventilat. Encara venteja. Poc. Llum clara i Osona començava a semblar la comarca dels homenets rabiüts alliberadors de la tirania de l'anell quan se'n van anar a una terra llunyana i inhòspita emportats pels mals aires per portar-ne de nous. M'empatollo. Sol a casa i amb llum artificial. No m'hi veuria sense. Em cal poca llum. Poc amant de l'artificiositat i de l'excés lumínic, el que tolero pel Nadal i no pas massa. La justa, la que em cal i la que em resulta més íntima, la que em dóna caliu i em transporta a la cova sense necessitat de sortir-ne o, potser, sense saber-ho, a l'escó de la cuina dels avis, a Santa Eulàlia, mentre feien bullir l'olla i on no calien gaires bombetes, de fet només una i gairebé sempre apagada.