Com una mena de profanació

Dilluns 29 de desembre 2014

Deia, no sé pas quan, que aquest Liceu no m'agrada. Em pensava que avui era el darrer dia de vacances i me'n donen un de més. M'he llevat tard, descansat i cruixit. Sembla una incongruència. Mentre esmorzava i passava pel tercer cafè, mirar les notícies al 3/24 i en Sergio Dalma cantant al Liceu. Ens hem begut l'enteniment. Les idees republicanes són bones quan toquen; quan no toquen, m'ho agafo com allò de pixar fora de test. Sembla que tot s'hi val i que el màrqueting irresponsable determini el què no s'hauria de determinar. Cap mena de molèstia. No hi combrego. Sensació, impressió, com aquell Proust a la soirée a casa de la princesa de Guermantes, no pas la de Balbec ni la de Combrai, al temps retrobat, on la princesa ja no és la princesa, encara que ho sigui, i no és altra que madame de Verdurin, una grimpadora. Un món canviant, un món de verdulaires que volen vendre foie fent ús d'una mena to xavacà que no sona adient. S'hi pot anar, es pot cantar, es pot fer ... però no és el mateix. Cada cosa al seu lloc i al lloc on toca. Aquesta mena de música lleugera, encara que es posi tota la mateix sac, de reivindicacions d'amors ensucrats impossibles i d'etern somni. No els hi pertoca. Els hi pertoquen altres espais. Els entenc i els hi entenc la il·lusió de poder ser allà, del per què no jo. M'ho prenc com el que em suposa veure entrar  algú a una església menjant, cridant o mal guarnit. No ho faig, em sentiria partícip d'una mena de profanació de la no pertinença i de la consciència no compartida, la meva.