El ric marxant

Divendres 26 de desembre 2014

A les set de peus a terra. Dia de Sant Esteve. Com sempre, llegir, barri perdut, Modiano, i escoltar una mica de música, el tercer concert de Brandenburg, Bach. Vida lenta, el llibre que em va portar el pare Nadal. Viure en un entorn cofoi de tradicions. Mentre esmorzava: rumiar. Començar a clarejar. Les tradicions, com sol passar amb les lleis, s'usen segons conveniència i necessitat. El pare Nadal, no pas nostrat. Complaure a la canalla perquè juguin per les vacances. No poder esperar l'Epifania. Referents mutants sempre justificables. Adaptables. Els petits, els darrers, passar per davant i ser els referents, el centre del món. Capgirament. Compres gairebé acabades. Alguna cosa per Reis, poca i ahir moltes bosses i molts paquets, però sense desmesura, cert, pressupostària. Vaques volgudament no massa grasses. Em contradiré si dic que m'està bé. Poc partidari de l'austeritat particular i imposada, poruga i aturadora que es vol que tot rutlli i es voldria que els altres fessin el que hom no fa: desprendre, comprar i consumir. Em puc arribar a imaginar, i he estat criat en un entorn que ho comportava, que els que menys podien eren els més despresos quan els diners els hi cremaven a la butxaca, on una mena d'enterboliment embriac, convulsiu, de plaer massa finit, de ressaca de penúria no estalviadora, de dies massa llargs d'espera fins que la bossa poc austera i migrada, que hauria pogut estar sempre més grassa i menys anguniosament viscuda, no es tornava a mig omplir amb aquella vana il·lusió del pobre ric marxant enlluernat per les lluminàries de falsos paradisos terrenals que mai es poden comprar encara que ho sembli.