El què critico

Divendres 5 de desembre 2014

Temps d'impostures. Els que ens toca viure. Temps que m'agraden i d'atabalament volgut. Ens convé creure i escoltar el què volem i creure'ns que és nostre per tirar endavant. Despullats perquè no ens han deixat res o una mena de misèria real instal·lada a l'ànima i apunt ràpid, de divendres, de cap de setmana llarg, fugit del brogit mediaval de Vic. Lluny, allunyat, amb ganes de caminar, de pensar i d'estructurar un projecte literari, se'n pot dir, potser, embrionari; deu ser que no dec saber fer gaire cosa més. S'acosta el Nadal i, coi, demà farà dos anys que vaig començar aquesta història del blog, i m'adono que el solstici, el Nadal, té sentit, el del recolliment, el de la cova, el que critico i no ho hauria de fer. Ho celebro, i ho celebro, a tota bufa, amb la millor cançó, la que més m'agrada, no cal tanta pretensió: la chanson des vieux amants. Poesia cantada i no pas oblidada. Uns altres clàssics. 

Comentaris