Ni un borrall

Divendres 12 de desembre 2014

Ni un borrall de jazz. Només sé que m'agrada i que n'escolto molt poc. Ara mateix. Andrea Motis i Joan Chamorro, un concert al Coliseum. Un vídeo. I can't believe that you'are in love with me. Un clàssic mil vegades escoltat sense aturar-m'hi. Toquen i els músics arrenquen passos de ball. En saben. Ho fan tot bé perquè donen la sensació de passar-ho bé ballant i tocant. Els hi surt rodó. Música fresca que transmet alegria de viure. Seriositat, no pas frívola o frivolitat seriosa. Allunyada dels clàssics que sempre escolto. Música urbana. Me l'he imaginada sempre així. Enclotada, fumejada, la que va bé ser escoltada amb un got o amb una copa a la mà i que no s'adiu escoltar-la en espais oberts lluminosos propensos a oferir una mena de frivolitat molesta. Filla del somni, de la necessitat, de la naixença de la recerca d'un món volgut i d'aspiració a la felicitat, quan la realitat n'és una altra. Arriba a Europa quan arriba, després del divuit. Amèrica del Nord. Com aquelles pel·lícules dels quaranta i dels cinquanta, d'homes i de dones, bells i belles, ben vestits i ben vestides, amb cotxes i cases elegants ... no pas per encaterinar, útils per alegrar, per fer somniar, per bellugar-se, per intentar cercar l'impossible, utopia a l'abast: felicitat no banal que s'adaptava a l'imaginari de cadascú. De jazz no hi entenc ni un borrall. Sensacions i no gaire res més. Apunt banal d'una audició.