Hipòtesi personal

Dimarts 16 de desembre 2014

He passat pel davant de cals Onyós de Plandolit, aristòcrates i marquesos d'Ordino. Viuen a Vic. En Carlos venia a la meva classe. Just davant de Sant Miquel, l'escola, a la segona cruïlla del carrer de Manlleu quan ja enfila l'antiga carrereta d'anar a Manlleu. Una minyona al carrer de Jaume I escombrant  el garatge i el carrer amb una palma. No era del país, tampoc era castellana. Filipina, birmana, malaia, vietnamita? Tant se val, no les sé pas distingir. M'ha fet mala ganya. Malestar interior. No sé de què va, ni en sé la història, però no m'agrada la imatge i el què pot representar. Mà d'obra barata sense ser maltractada i acollida pel simple fet de considerar que es prové d'un món menys acomodat i s'està acostumat a viure en condicions més precàries. Un sostre, un plat de menjar i xavalla, no vol pas dir que ja n'hi ha d'haver prou. Hipòtesi personal. Imaginada, suposada i, potser, sense coincidir amb la realitat. Drets ja no adquirits, ni els que s'han perdut per insídia, perquè mai s'han tingut ni han estat coneguts i, gaudits, una utopia que deixa de ser-ne per ignorància. Com aquelles noies de pagès, de fa no pas masses anys, que les mares les enviaven a fer de minyones o de modistes a cals senyors perquè fugissin de la duresa del terrós i de la barroeria de la fàbrica, per res, per poca cosa, per cap més dret que no anés més enllà de trobar un bon noi que les respectés, les estimés i les hi donés una vida millor. Parlo per parlar sense saber. Imaginació. Hipòtesi.