Els que sempre surten perdent de dos gols

Dissabte 20 de desembre 2014

Una bona migdiada al Casino mentre mirava el Barça. Primera part horrible. M'he estalviat el darrer quart d'hora. Avorrit. Aquest no és el meu Barça. Em passa com amb en Pla, entenia el Pep, i no pas per genètica, més aviat per una manera molt particular d'entendre el tot plegat ... aquest entorn, l'actual, no me'l sento meu amb la consciència que no en deixaré mai de ser-ne per més molest que sigui. Somnolència. Casino de Vic. Teatre o sala modernista catalogada i poc coneguda, restringida als socis i als afortunats que saben que hi és i es vanten de poder-la visitar. Penombra. Gairebé foscor. Només la llum de la pantalla gegant i la minsa que entrava pels petits vitralls de la claraboia. Res més. Avui dia de boira, no s'ha aixecat. Ahir el vespre va colgar la ciutat. Poca llum, la justa per veure-s'hi. Bonic. Íntim. Una butaca còmoda i en Santugini m'ha convidat. M'he pres el mateix que sol prendre ell: un Campari i no m'ha pas parat de clapar, encara que sembli un acudit dolent i suat. Cert que la transmissió tampoc hi acompanyava. RAC1, en Pou, en Costa, els que sempre surten perdent de dos gols. Problema greu de país, mediocritat rotunda amanida d'una mena cosmopolitisme que entenc com a molt mal entès, d'aigua de marduix, i quan en surt un que ja guanya d'entrada, l'amo que paga als que sempre surten perdent de dos gols, se'n cuida prou que acabi perdent o que se'n vagi fastiguejat. Vacances.