La vida bona

Diumenge 7 de desembre 2014

Caminar. Noto que estic en baixa forma física. Tampoc dec estar massa fort mentalment. Una altra història. Aquest cansament ridícul, reiterat amb escreix, descansadament escrit, del treballar estúpid a la catalana. Defecte de país, de poble i de la gent, del vantar-se del treballar molt fa ser important. No deu caldre ocupar el temps i desocupar la vida bona. Porto dos dies que no giro pàgines de cap llibre. Ruta a peu. Un altra visió de la vida. Dissabte Girona. Plaça de la Independència, la de la guerra del francès, no pas, encara, de la castellana. Santa Clara. Onyar. Carril cap a Quart. Dormir a Llagostera. Caminar. Dissipar. Pensar, que no vol dir abstreure's i que els dimonis s'esvaeixin, s'arrapen com la sarna i crien com els polls. El paisatge és grat. Terra amable. El Gironès. Molta llum. Osona menys lluminosa. Camps llaurats apunt per passar l'hivern i camps on creixen els primers farratges, verds, molls, humits i alguns inundats per les darreres pluges. Petits bosquets que taquen el paisatge i delimiten els conreus. Paisatges de Josep Pla. Català. Endreçat. Aturar-nos una mica més enllà de mig camí, Cassà de la Selva, un poble gran. Català també, seure i demanar sense cridòria, sense estridència. Uns castellans, els d'una taula del costat, criden, molesten, es fan notar, per això manen, per això imposen, encara que no en sàpiguen. Fer el vermut sense vermut, cervesa i vi amb unes braves. Refer forces i agafar ànims per enfilar les llagues i planes rectes de Llagostera carril enllà. Vuit quilòmetres. El poble del campanar enlairat, un dels paisatges que sempre m'han impressionat més de Catalunya, sempre vist de camí, des de la carretera i mai visitat. Ahir, escrit demà i publicat demà passat. La vida bona.