Boleros
Dijous 16 de maig 2013
Dissabte vàrem anar a sopar a casa en Xevi i l'Elena amb la Marta i en Jaume. Velles amigues i nous amics. Bona gent. No sé ben bé com, però va sortir parlar de boleros i d'en Moncho. És un d'aquells cantants que m'agraden. Sempre he tingut la sensació que a la gent que ens agraden els boleros solem ser gent passional amb elevada capacitat d'estimar i amb molta necessitat que se'ns estimi, malgrat ens adonem, una vegada i una altre, que la vida no sol ser com la voldríem i menys com la canten, per sort, els boleros. Afany de contacte.
L'Elena es va apuntar a un curs de boleros a Vic. El mestre havia de ser en Fausto Gramola, tot un personatge de la vida musical vigatana. A hores perdudes canta boleros i diuen que ho fa realment bé, no l'he escoltat mai i no puc opinar. Només s'hi van apuntar tres persones i tenia problemes perquè li retornessin els quaranta-cinc euros de la matrícula. El curs s'ha suspès per manca de quòrum. Anecdòtic. Feia riure. L'Elena sol tenir molta gràcia i molt temperament. Dona de bolero. Mentre ho explicava, no vaig poder evitar recordar una novel.la d'en Luís Landero, caballeros de fortuna, llegida fa molt de temps i que recomano. Parlava de gente de baile i de gente del palo. El protagonista formava part de la gente del palo i escoltava música de muertos. No ballava i envejava als que ho feien perquè es sentia incapaç d'imitar-los. En certa manera, jo de ser del palo gordo i no m'estranya que Vic sigui un palo de ciutat. A Manlleu o a Roda de Ter gente de baile i segur que haurien estat més de tres, més ballaruga i més obrerisme ... tot lligat ... més vida i més contacte ... gent de bolero.
Dissabte vàrem anar a sopar a casa en Xevi i l'Elena amb la Marta i en Jaume. Velles amigues i nous amics. Bona gent. No sé ben bé com, però va sortir parlar de boleros i d'en Moncho. És un d'aquells cantants que m'agraden. Sempre he tingut la sensació que a la gent que ens agraden els boleros solem ser gent passional amb elevada capacitat d'estimar i amb molta necessitat que se'ns estimi, malgrat ens adonem, una vegada i una altre, que la vida no sol ser com la voldríem i menys com la canten, per sort, els boleros. Afany de contacte.
L'Elena es va apuntar a un curs de boleros a Vic. El mestre havia de ser en Fausto Gramola, tot un personatge de la vida musical vigatana. A hores perdudes canta boleros i diuen que ho fa realment bé, no l'he escoltat mai i no puc opinar. Només s'hi van apuntar tres persones i tenia problemes perquè li retornessin els quaranta-cinc euros de la matrícula. El curs s'ha suspès per manca de quòrum. Anecdòtic. Feia riure. L'Elena sol tenir molta gràcia i molt temperament. Dona de bolero. Mentre ho explicava, no vaig poder evitar recordar una novel.la d'en Luís Landero, caballeros de fortuna, llegida fa molt de temps i que recomano. Parlava de gente de baile i de gente del palo. El protagonista formava part de la gente del palo i escoltava música de muertos. No ballava i envejava als que ho feien perquè es sentia incapaç d'imitar-los. En certa manera, jo de ser del palo gordo i no m'estranya que Vic sigui un palo de ciutat. A Manlleu o a Roda de Ter gente de baile i segur que haurien estat més de tres, més ballaruga i més obrerisme ... tot lligat ... més vida i més contacte ... gent de bolero.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada