Memorial

Diumenge 19 de maig 2013

Estic acabant el llibre de la Catalunya Vella. M'he llevat sabent que Espanya va quedar penúltima al festival de Eurovisión. M'interessa més escoltar l'streichquintett C-dur de Schubert i poder continuar escoltant el segon vals de Schostakovich mentre escric. Tenia pensat anar a Folgueroles. Celebren, com cada any, el naixement de Mossen Cinto Verdaguer. Es vol fer una cadena humana a l'entrada del poble per rebre al President Mas. Plourà i ja deuen tenir prou gent. Discursos, oriflames, poemes i cançons ... flors de maig, Atlàntida, Canigó, les flors del calvari, l'emigrant ... jocs florals a l'engròs. Ahir ja en vaig tenir prou a Santolaria. Tanta pàtria m'embafa i em molesta quan ho fan els altres. Totes les maces piquen. Serà molt bonic i, quan s'acabi tothom a ca seva i a continuar picant pedra rutinàriament. A hores d'ara m'interessa més haver-me fet amic de l'Amical de Mauthausen. Me'n vaig fer ahir mateix. Rebo informació de llibres, de xerrades, de treballs ... tendents a no oblidar el que va passar. Ho considero necessari tenint en compte els temps que corren on és tan banal acusar a algú de nazi ja sigui per ignorància o per malvolença.

A Mauthausen hi he estat. Hi vaig pujar amb bicicleta. És costós arribar-hi. Una costa de dos quilòmetres amb un pendent del catorze per cent et fa suar i quelcom més; més d'un, quan arriba a dalt, treu la primera papilla. A la porta el famós Arbeit macht frei, el treball allibera. A dins tot gris i negre com el feixisme i la seva mentalitat. Parets que traspuen sofriment i barbàrie de SS's prepotents, ignorants i salvatges acomplexats. Fer sofrir pel pur plaer de fer sofrir més enllà de qualsevol patiment egoista. Forns crematoris i a la porta d'un dels forns una senyera de quatre barres, una rosa de Sant Jordi i una cita recordatòria d'uns familiars de Cassà de la Selva. Feia no sé quants anys que el seu familiar havia entrat mort, suposo, per la portella del forn i havia sortir fum i cendra per la xemeneia. A les parets fotografies de víctimes, estel.lades i senyeres republicanes espanyoles, la legítima d'Espanya,  i d'altres països. Al pis de dalt una sala de senyeres de tots els països víctimes del camp. No hi apareixia ni la senyera d'en Franco ni la del Borbó. Només hi apareix la vermella, groga i morada. La toco i me l'acosto als llavis i no per amor, ho faig per record i per sentiment. És la senyera per la que un dia van creure, a la seva manera i diria que ingènuament, el pare, els avis i alguns tiets i tietes, que podria arribar a existir una República. Malalta de naixement i esclafada de socarrell i tot un futur llençat pel forat de l'aigüera. Ells creien en aquell model d'Espanya. Mai van deixar de ser espanyols i eren profundament catalans. Ara els vius d'aquella època ja molts són independentistes. El meu problema és que jo no puc creure en cap model d'Espanya i, malgrat tot, em vaig emocionar pel sol fet, potser, de poder veure com encara hi ha llocs on es pot recordar una memòria i uns símbols sovint massa oblidats. Memòria ... memòria històrica i sentit d'un memorial.

Comentaris