Institucionalitat permanent
Dissabte 18 de maig 2013
Ens ho posen fàcil. Ho fan molt malament. Nosaltres tampoc ho fem del tot bé. Deu costar molt ser tan inepte i malparit com els espanyols que manen ara. Ho trobo gairebé impossible. Ara torno de Santa Eulàlia de Riuprimer. He assistit a un acte purament institucional en record de la memòria del pacte dels vigatans i de Llorenç Tomàs, rector del poble de l'època i instigador de la lluita contra el Borbó. Si haig de ser sincer, ha estat força un pal tot plegat. Parlaments, cançons i cançonetes patriòtiques que em fa semblar que encara no haguem superat l'etapa dels jocs florals. Massa xarramenteria i pocs fets. Diuen que estem en guerra amb Castella i, si és veritat el que diuen, nosaltres anem amb el lliri a la mà com sempre. Voler parlar i pactar amb una gent que no saben ni el què vol dir això ja no cal. Masses paraules, massa parafernàlia i masses comissions que ningú sap ben bé perquè serveixen. Deu ser que no dec saber massa de què va tot plegat. Hi ha gent que diuen que s'està fent la feina ben feta i vull creure que sí. Almenys tanta barroeria com la que fan servir els castellans aquí és veritat que no en fem gasto. El maleït seny ens sol paralitzar sempre. Potser ja seria hora de començar a tirar pel dret i fer-ne via. Està molt bé escoltar oriflames, cançonetes i vantar-se de pertànyer a un país de grans poetes, a un país de coses mig dites i de metàfora constant per no voler o no poder afrontar la realitat que ens envolta de cara malgrat sigui molt dura i ens rememori a èpoques no purgades. Encara hi ha diset ministres de Franco vius vivint tranquil·lament a casa seva i en Tejero pot anar cada dia a recollir els seus néts a l'escola. En Videla, condemnat a cadena perpètua, ha mort a la presó. Algú s'imagina en Rudolf Hess, l'Himmler, en Goebbels o els mateixos Hitler i Mussolini, perfectament acomodats als seus apartaments de Berlin, Munich, Hamburg o Milan? Al Reino de España això és possible. Curiós. No dec saber gens ni mica de què va tot plegat, ho reitero. Només voldria viure com un holandès i no demano massa ... tirar pel dret i no tanta institucionalitat permanent ... i no deixo d'escoltar el segon vals de Shostakovich mentre escric ... és extraordinari.
Ens ho posen fàcil. Ho fan molt malament. Nosaltres tampoc ho fem del tot bé. Deu costar molt ser tan inepte i malparit com els espanyols que manen ara. Ho trobo gairebé impossible. Ara torno de Santa Eulàlia de Riuprimer. He assistit a un acte purament institucional en record de la memòria del pacte dels vigatans i de Llorenç Tomàs, rector del poble de l'època i instigador de la lluita contra el Borbó. Si haig de ser sincer, ha estat força un pal tot plegat. Parlaments, cançons i cançonetes patriòtiques que em fa semblar que encara no haguem superat l'etapa dels jocs florals. Massa xarramenteria i pocs fets. Diuen que estem en guerra amb Castella i, si és veritat el que diuen, nosaltres anem amb el lliri a la mà com sempre. Voler parlar i pactar amb una gent que no saben ni el què vol dir això ja no cal. Masses paraules, massa parafernàlia i masses comissions que ningú sap ben bé perquè serveixen. Deu ser que no dec saber massa de què va tot plegat. Hi ha gent que diuen que s'està fent la feina ben feta i vull creure que sí. Almenys tanta barroeria com la que fan servir els castellans aquí és veritat que no en fem gasto. El maleït seny ens sol paralitzar sempre. Potser ja seria hora de començar a tirar pel dret i fer-ne via. Està molt bé escoltar oriflames, cançonetes i vantar-se de pertànyer a un país de grans poetes, a un país de coses mig dites i de metàfora constant per no voler o no poder afrontar la realitat que ens envolta de cara malgrat sigui molt dura i ens rememori a èpoques no purgades. Encara hi ha diset ministres de Franco vius vivint tranquil·lament a casa seva i en Tejero pot anar cada dia a recollir els seus néts a l'escola. En Videla, condemnat a cadena perpètua, ha mort a la presó. Algú s'imagina en Rudolf Hess, l'Himmler, en Goebbels o els mateixos Hitler i Mussolini, perfectament acomodats als seus apartaments de Berlin, Munich, Hamburg o Milan? Al Reino de España això és possible. Curiós. No dec saber gens ni mica de què va tot plegat, ho reitero. Només voldria viure com un holandès i no demano massa ... tirar pel dret i no tanta institucionalitat permanent ... i no deixo d'escoltar el segon vals de Shostakovich mentre escric ... és extraordinari.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada