Adoberies

Diumenge 23 de juny 2013

Vic, la meva petita Florència sense Giotto, Brunelleschi i  Pietro della Fancesca, però amb Balmes, Sert, Morató i Mossèn Cinto. Gairebé els mateixos colors i la mateixa llum i amb espectacularitat no pas  igual. Difícil entrada i encara més difícil sortida. Et captura o et rebutja. No hi ha terme mig. Passejo pel riu, com moltes vegades faig. Davant meu l'estampa de la Catedral, colors ocres i marrons. Passejo pels antics terrenys de l'adoberia de més solera de la ciutat. Ara a millor vida. Em trobo amb en Planàs, octogenari avançant, cascat però lúcid, masses hores de feina i de poca vida, d'emprenyades inútils, de nits mal dormides i tot a la seva esquena i estampat a les arrugues de la cara. Callero de tota la vida, amic d'aquells que se'n poden vantar de ser-ne. Íntim del tiet Ramon. Sempre que em veu em para. La vora del riu li deu portar bons i mals records: les factures, la hipoteca de la casa, les comunions, els estudis i els casaments dels fills ... tot ha sortit  de les hores passades entre aquelles parets inexistents jornada a jornada, d'hores extraordinàries perdudes a la son i de gasto al metge, hores captades al matí dels dissabtes en detriment d'estar al costat dels fills que els hi ha volgut donar un present millor que el seu passat i d'algun escadusser diumenge de més a més sense tenir culpa de pecat per a treballar el dia del Senyor. Els senyors no treballen mai, ja ho fan els altres per ells, per això són senyors. Esforç, dignitat de feina ben feta i ara res de res. El que abans era feina i ingressos ara és zona enjardinada i estampa fotogràfica catedralícia i d'enrunades adoberies. En Planàs se'n queixa i diria que té certa raó.