El Senegal

Diumenge 16 de juny 2013

No fer res deu ser sinònim de no canviar cap situació o de voler perpetuar-ne una i fer veure que no passa res i que tot va bé. Ara em ve la memòria el post visions diferents i la conversa en francès que vaig tenir fa dies amb un company senegalès sobre el tractament de les dones al seu país i la que es té aquí. Molt en desacord, però sense arribar a la discussió, vaig creure que no calia. Opinava que aquí es maltracta més que allà. No ho comparteixo: allà s'amaga més que aquí, i potser vaig equivocat, no ho sé. Opinió personal.

Ahir a el Periódico, sensacionalista com sempre, es queixava sobre la passivitat i les reformes del Partido Popular que no fan altra cosa que amenaçar la lluita contra el maltractament. No cal educar. No cal fer gaire cosa, tot va bé, només maten unes quantes dones cada any i alguna cosa deuen fer perquè les matin, penso, cap i a la fi, el paper bíblic, origen del pecat original, de la dona és el de la resignació i el de la submissió i el del mascle el de la supremacia i la força. No, reitero, no cal educar i, si cal, ja tenim al ministro Wert que apostarà per la segregació a les aules i ens farà creure amb les avantatges que això comporta per la moral col.lectiva i que no hi ha perill, només faltaria, de desigualtat entre sexes. Amagar el problema, semblant a les teories del company senegalès. El problema no existeix perquè no se'n parla ni s'aborda. Per sort tenim una ministra brillant, l'Ana Mato, com tots i totes les del gobierno, mitja monja, bona nena, casta, catòlica, romana i apostòlica, receptora de prebendes i de negacions rotundes sacramentalment confessables al confessionari de la conferencia episcopal española que vetlla pels drets dels homes i de les dones sota l'atempta mira del cardenal. Anguniós.

Comentaris