Enquistament
Dimecres 12 de juny 2013
Avui dia polític de cert emprenyament si es vol dir així. Al matí en Pujol per la ràdio. D'acord amb el que diu. El considero el meu pare polític i el respectaré sempre. Forma part de la història del país i del Reino de España. El seu temps ja ha passat. La República francesa tampoc pot viure d'en De Gaule ni d'en Pompidou, ara tenen un mediocre com arreu. Les circumstàncies de llavors eren unes i ara en són unes altres. El que opina i diu el President m'està molt bé.
El que si que he trobat, i m'agradaria poder adjectivar una mil·lèsima part de bé com ho feia en Josep Pla, tendenciós, perquè és l'adjectiu més tou que he trobat, el tractament que fa avui La Vanguardia Española sobre el projecte e govern d'en Mas i les possibilitats de la consulta: la situen al dos mil setze. L'article més sensat, el de la Rahola, la resta inadjectivable. Una minoria de súbdits manats per un vassall del Borbó, obstinats a perpetuar la misèria a tots nivells d'un país sotmès peti qui peti i tots escudats en la mediocritat més absoluta, malgrat les bones maneres, l'enganyosa bona educació, la formació i l'elevada professionalitat, sembla que ho avalin tot. El Cuní ens porta velles relíquies com en Roca o en González i ens volen fer entendre que l'entesa entre Catalunya i Espanya és possible. Formen part de la història i tampoc se'n van sortir massa bé quan la història els va donar la oportunitat de fer-ho. M'esborrona pensar que alguns lectors de la Vanguardia Española s'ho puguin arribar a creure, deu ser que deuen menjar tres àpats diaris i no deuen patir massa per les seves rendes ni per la seva feina, o és que tenen massa por pels canvis ... hipòtesi personal. Viure una altra realitat no dóna legitimitat a voler desfigurar i molt menys a voler transformar el que està passant al carrer i utilitzar personatges clínnex, i aquest sí que ho és, nefastos per a qualsevol partit i, el més greu, per a qualsevol país, com és en Duran. Patètic i complicat tot plegat. El temps i la història a vegades ens sobrepassa i no és pot aturar encara que es vulgui. Tampoc es pot viure en la transitorietat permanent i en l'ambigüetat, ambdós aspectes poden ser útils i entabanadors del personal en moments molt concrets de la història, però quan s'han de buscar solucions, deixen de ser creïbles. Ara estem en un altre estadi, en una altre fase ... de la història ... una guerra ideològica de pors i d'esperances ... moltes esperances.
Avui dia polític de cert emprenyament si es vol dir així. Al matí en Pujol per la ràdio. D'acord amb el que diu. El considero el meu pare polític i el respectaré sempre. Forma part de la història del país i del Reino de España. El seu temps ja ha passat. La República francesa tampoc pot viure d'en De Gaule ni d'en Pompidou, ara tenen un mediocre com arreu. Les circumstàncies de llavors eren unes i ara en són unes altres. El que opina i diu el President m'està molt bé.
El que si que he trobat, i m'agradaria poder adjectivar una mil·lèsima part de bé com ho feia en Josep Pla, tendenciós, perquè és l'adjectiu més tou que he trobat, el tractament que fa avui La Vanguardia Española sobre el projecte e govern d'en Mas i les possibilitats de la consulta: la situen al dos mil setze. L'article més sensat, el de la Rahola, la resta inadjectivable. Una minoria de súbdits manats per un vassall del Borbó, obstinats a perpetuar la misèria a tots nivells d'un país sotmès peti qui peti i tots escudats en la mediocritat més absoluta, malgrat les bones maneres, l'enganyosa bona educació, la formació i l'elevada professionalitat, sembla que ho avalin tot. El Cuní ens porta velles relíquies com en Roca o en González i ens volen fer entendre que l'entesa entre Catalunya i Espanya és possible. Formen part de la història i tampoc se'n van sortir massa bé quan la història els va donar la oportunitat de fer-ho. M'esborrona pensar que alguns lectors de la Vanguardia Española s'ho puguin arribar a creure, deu ser que deuen menjar tres àpats diaris i no deuen patir massa per les seves rendes ni per la seva feina, o és que tenen massa por pels canvis ... hipòtesi personal. Viure una altra realitat no dóna legitimitat a voler desfigurar i molt menys a voler transformar el que està passant al carrer i utilitzar personatges clínnex, i aquest sí que ho és, nefastos per a qualsevol partit i, el més greu, per a qualsevol país, com és en Duran. Patètic i complicat tot plegat. El temps i la història a vegades ens sobrepassa i no és pot aturar encara que es vulgui. Tampoc es pot viure en la transitorietat permanent i en l'ambigüetat, ambdós aspectes poden ser útils i entabanadors del personal en moments molt concrets de la història, però quan s'han de buscar solucions, deixen de ser creïbles. Ara estem en un altre estadi, en una altre fase ... de la història ... una guerra ideològica de pors i d'esperances ... moltes esperances.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada