Berlioz

Dissabte 1 de juny 2013

Ahir al vespre a Catalunya Música vaig escoltar una estona l'oratori sobre la infantesa de Jesús d'Hector Berlioz. El Beethoven francès, així t'ho venen els francesos. Una mica pretensiós. Tot molt francès. Berlioz és un músic que no se'n parla massa i no és gens desaprofitable. Compositor de la damnació de Faust, del Harold a Itàlia, d'un requiem, de la suite del Romeu i Julieta, de les sensuals nuits d'été, de la tràgica mort de Cléopâtre i de la brillant simfonia fantàstica. Instrumentalització impecable com gairebé tota la música clàssica francesa. El gust francès per la feina ben feta i per l'elegància el caracteritzen. Rigor acadèmic de fresca arrogància i amb un alt contingut de frivolitat que et fa adonar que et pots trobar perfectament a les ribes del Sena, del Loira o del Roïna. La seva música em transporta al París post revolucionari i el puc associar amb la pintura de Delacroix, d'Ingres o de David i les novel.les d'Hugo o de Flaubert i, curiosament, no l'associo al Marais o a l'entorn de la Bastilla o a l'illa de Sant Louis; em ve més de gust imaginar-me l'entorn de l'Òpera Garnier, la Madeleine, el boulevard Malesherbes i tot el París de Haussmann encara que no toqui. Potser és l'elegància i em ve de gust imaginar-m'ho d'aquesta manera i no em faria res estar ara en aquest moment assegut a la terrassa de l'Olympia prenent un cafè i un croissant mantegós.