Mozart
Dissabte 22 de juny 2013
Avui dia especial. M'he llevat com cada dia a les quatre de la matinada per portar un company de feina i la seva dona a la terminal u del Prat i llavors, a les nou, cap a Cantonigròs a pedalar fins a Rupit, passant per Tavertet. A hores d'ara estic desllomat. Demà estaré com nou. Matí complert. Nuvol, fresca, fang, mullena i boira. Aquesta comarca és freda i humida i, segurament, massa trista, malgrat l'esplendorosa verdor. Al Liceu aquests dies Lucio Sila, òpera de connotacions romanes si no vaig mal fixat, i no faria gaires passes per a anar-la a veure no fóra que em convidessin. Diuen que està molt bé. Dec formar part del gust musical del país. Els catalans no som massa mozartians, encara que altres temps siguérem austriacistes. No té res a veure una cosa amb l'altre. Diria que va més per l'estètica i pel tarannà social i cultural de tots plegats. Devem ser una mena de gent que no ens agrada massa la filigrana ni l'ornament, només ho tolerem en el futbol i encara. Tampoc som cortesans, això pels austríacs i pels castellans; gent de treballar poc i de viure a esquenes dels altres, uns del tot i els altres menys, també és veritat. La música de Mozart és una filigrana plaent que no ha fet massa escola al nostre país, se la sol prendre com un divertimento cortesà i no se la valora tot el que es pot merèixer. Considero que és esplèndida, però em pot arribar a embafar, ho reconec. Una estona, una peça i plego. Amb Bach és gairebé impossible que em passi. A hores d'ara ja espero la marató de Bach a Catalunya Música el dilluns. Som un país massa feiner i llepats pel romanticisme i no estem per orgues ni enfitaments. Treballem estúpidament per assolir un món millor que no arriba mai i la dama negra se'ns emporta abans; un món que ja el viuen uns altres sense fer res i aquests no esperem la vida eterna per a viure millor, són dels que pensen millor viure-la a la terra i el que vingui ja vindrà. Els catalans ho fem al revés. Visió romàntica del món, per això ens deu agradar més Wagner i ens deu apassionar Verdi i mai eludim disputes entre nyerros i cadells.
Avui dia especial. M'he llevat com cada dia a les quatre de la matinada per portar un company de feina i la seva dona a la terminal u del Prat i llavors, a les nou, cap a Cantonigròs a pedalar fins a Rupit, passant per Tavertet. A hores d'ara estic desllomat. Demà estaré com nou. Matí complert. Nuvol, fresca, fang, mullena i boira. Aquesta comarca és freda i humida i, segurament, massa trista, malgrat l'esplendorosa verdor. Al Liceu aquests dies Lucio Sila, òpera de connotacions romanes si no vaig mal fixat, i no faria gaires passes per a anar-la a veure no fóra que em convidessin. Diuen que està molt bé. Dec formar part del gust musical del país. Els catalans no som massa mozartians, encara que altres temps siguérem austriacistes. No té res a veure una cosa amb l'altre. Diria que va més per l'estètica i pel tarannà social i cultural de tots plegats. Devem ser una mena de gent que no ens agrada massa la filigrana ni l'ornament, només ho tolerem en el futbol i encara. Tampoc som cortesans, això pels austríacs i pels castellans; gent de treballar poc i de viure a esquenes dels altres, uns del tot i els altres menys, també és veritat. La música de Mozart és una filigrana plaent que no ha fet massa escola al nostre país, se la sol prendre com un divertimento cortesà i no se la valora tot el que es pot merèixer. Considero que és esplèndida, però em pot arribar a embafar, ho reconec. Una estona, una peça i plego. Amb Bach és gairebé impossible que em passi. A hores d'ara ja espero la marató de Bach a Catalunya Música el dilluns. Som un país massa feiner i llepats pel romanticisme i no estem per orgues ni enfitaments. Treballem estúpidament per assolir un món millor que no arriba mai i la dama negra se'ns emporta abans; un món que ja el viuen uns altres sense fer res i aquests no esperem la vida eterna per a viure millor, són dels que pensen millor viure-la a la terra i el que vingui ja vindrà. Els catalans ho fem al revés. Visió romàntica del món, per això ens deu agradar més Wagner i ens deu apassionar Verdi i mai eludim disputes entre nyerros i cadells.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada