Mobilitat

Dijous 13 de juny 2013

Ahir vaig anar a Centelles a donar el condol a un company de feina que se li havia mort el pare la nit anterior. Feia gairebé trenta anys que no havia estat per la zona on està el tanatori. Es veu que es troba on era el camí que portava a l'empresa on havia treballat i no ho vaig saber veure. La bombolla ha canviat els paisatges i a les persones i més aviat tirant cap a mal. Ara fugo una mica d'estudi. El mort, un home que no coneixia, nascut a Andalusia, vidu d'una dona extremenya que es van conèixer a Osca, van tenir el meu company a Alcarràs i, per circumstàncies de la vida, van anar a parar a Aiguafreda i el fill a Centelles i els altres escampats entre el Vallès i Osona. Bona gent de treball digne, amb l'educació i la cultura que les inclemències vitals els va deixar i gent totalment mancada d'ostentació. Són el que són i són com són. Espanyols. Se'n senten i no sé què votarien en un referèndum d'autodeterminació, segurament no anirien ni a votar. Aquesta no és la seva guerra. Viurien igual amb estat propi que amb estat imposat. No ho sé, i ho dic seriosament, Espanya els ha resultat ser més ingrata que el que ha estat a mi mateix i als meus; això que he crescut en un ambient de bones maneres, de treball digne, de mancament de necessitats de subsistència de cap mena i he tingut estudis i un cert nivell cultural i, és cert, en vull fugir com més aviat millor, en canvi ells en tenen els seus dubtes i les seves reticències. En el fons es senten agraïts de ser espanyols i ves a saber perquè. No em veig capaç de capir-ho del tot. I, ostres!, tots parlen un català centellenc que poca cosa té a veure amb la llengua que els va donar les primeres glopades de llet i els va obligar a  formar part de la mobilitat. Curiós.