La Riera
Divendres 14 de juny 2013
Divendres i em miro Divendres a TV3. La tancaré perquè no m'interessa gens el que fan i encara menys el que diuen. Tanta banalitat m'esborrona. Una colla de personatges mediàtics fan com una mena de debat sobre les trifulgues setmanals de la Riera. Sé, com a mínim, que es tracta d'una sèrie de migdiada, una d'aquelles que la mare es mirava i sempre deia que seria la última, que n'estava farta de tanta tele i era de les que no se'n perdia ni un capítol. La darrera que vaig seguir, va ser la primera part de Vent del Pla i encara m'esgarrifo com vaig tenir tant fetge. Em devia entretenir i ho devia necessitar. Fins i tot amb la Berta vam anar un diumenge al matí a Breda. Aquests fenòmens són curiosos i no em desagraden. Deu passar que a la gent ens fa falta un cert emmirallament amb els problemes, siguin reals o ficticis, dels altres i el perill deu estar fer-nos una mena de garbuix entre la ficció i la realitat. Cine, teatre, sèries de televisió ... fulletons decimonònics ... segurament compleixen la funció de que els problemes de la vida compartits i comparats són menys costosos ... no sé massa si la cosa va per aquí. Molt humà tot plegat. Em fa recordar amb molta gràcia i amb molta estima quan els dissabtes la iaia Gracieta, una dona que era incapaç d'articular una frase simple en castellà, tornava de mercat, venia a dinar a casa i comentava amb la mare les vicissituds setmanals de la novela de televisión española en blanc i negre que feien abans de les notícies del Francu. Encara em faig creus com ho podia entendre tot i seguir fil per randa la més petita de les coses que passaven; ni que fóra la xafarderia més important de Santa Eulàlia de Riuprimer! ... quina pepa aquella marquesa i quines mentides que li diu el marquès, però que el bombin, ell s'ho juga tot i sempre va penjat de calés ... pobra noia, és normal que li agradi l'altre, jo també ho faria, encara que dels homes fiar-te'n poc, tots van pel mateix ... ficció, realitat i compàs d'espera per la propera remesa ... ja ho veuràs dilluns com acabem junts, què vols que faci pobra noia? Set dies després el mateix amb història evolucionada.
Divendres i em miro Divendres a TV3. La tancaré perquè no m'interessa gens el que fan i encara menys el que diuen. Tanta banalitat m'esborrona. Una colla de personatges mediàtics fan com una mena de debat sobre les trifulgues setmanals de la Riera. Sé, com a mínim, que es tracta d'una sèrie de migdiada, una d'aquelles que la mare es mirava i sempre deia que seria la última, que n'estava farta de tanta tele i era de les que no se'n perdia ni un capítol. La darrera que vaig seguir, va ser la primera part de Vent del Pla i encara m'esgarrifo com vaig tenir tant fetge. Em devia entretenir i ho devia necessitar. Fins i tot amb la Berta vam anar un diumenge al matí a Breda. Aquests fenòmens són curiosos i no em desagraden. Deu passar que a la gent ens fa falta un cert emmirallament amb els problemes, siguin reals o ficticis, dels altres i el perill deu estar fer-nos una mena de garbuix entre la ficció i la realitat. Cine, teatre, sèries de televisió ... fulletons decimonònics ... segurament compleixen la funció de que els problemes de la vida compartits i comparats són menys costosos ... no sé massa si la cosa va per aquí. Molt humà tot plegat. Em fa recordar amb molta gràcia i amb molta estima quan els dissabtes la iaia Gracieta, una dona que era incapaç d'articular una frase simple en castellà, tornava de mercat, venia a dinar a casa i comentava amb la mare les vicissituds setmanals de la novela de televisión española en blanc i negre que feien abans de les notícies del Francu. Encara em faig creus com ho podia entendre tot i seguir fil per randa la més petita de les coses que passaven; ni que fóra la xafarderia més important de Santa Eulàlia de Riuprimer! ... quina pepa aquella marquesa i quines mentides que li diu el marquès, però que el bombin, ell s'ho juga tot i sempre va penjat de calés ... pobra noia, és normal que li agradi l'altre, jo també ho faria, encara que dels homes fiar-te'n poc, tots van pel mateix ... ficció, realitat i compàs d'espera per la propera remesa ... ja ho veuràs dilluns com acabem junts, què vols que faci pobra noia? Set dies després el mateix amb història evolucionada.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada