Caritat

Diumenge 9 de juny 2013

La vegada que vaig veure més enrabiat al pare va ser quan em van donar una mena de guardiola de cartró per anar a demanar diners pel barri. Era la recapta del Domund. No sé si es fa ara. Suposo que sí, els que demanen no deixen mai de demanar i solen ser incapaços de generar res. El pare em va agafar la guardiola i ja no la vaig veure més i va dir enrabiat que hi anés el Bisbe a demanar que si al món hi ha gent que necessita, vol dir que altres tenen més del que necessiten. Mai més em van donar aquell carall de  guardiola, encara no sé què els deuria haver dit quan la va tornar a l'escola. A casa no érem gaire caritatius i el pare no ho era gens. La caritat era entesa com a cosa de capellans i monges i es tenia la sensació que sempre sol tenir un preu. No resulta grata, fereix massa, sembla imposada per unes mancances que no haurien d'existir i no cal vendre's l'ànima a ningú ni a res a preus de saldo. El sistema ha de ser sòlid i fa mal caure en mans de gent que, no dubto de la seva bona fe, la preocupació més propera que solen tenir, del tot legítima, és el benestar dels seus i para de comptar. La pobresa és digna quan es viu amb orgull i amb certa normalitat i és indigna quan hi ha compassió aliena, i si és cristiana, llavors ja és fastigosa, i em puc arribar a imaginar l'impuls més gran a ser caritatiu no ultrapassa els límits de netejar-se la consciència. Tinc certs temors de veure'm massa jacobí en la particular concepció del món. Les mancances les ha de suplir l'Estat. Tampoc tolero massa les subvencions i els subsidis, ambdues coses han de ser temporals i d'acció immediata sense risc andalús de perpetuació, però la caritat, vingui d'on vingui, em repel·leix i em pertorba, no hi acabo de veure bona fe per enlloc, m'estimo més que prosperin altres iniciatives encara que siguin embrionàries i experimentals.