Lisboa
Dimarts 11 de juny 2013
Avui he plegat d'hora. Feia dies que acabava a dos quarts de quatre tocats. Des de les cinc de la matinada i a les quatre de peus a terra, n'hi ha un bon tip. Masses sortides de sol viscudes i, amb tota sinceritat, m'agraden. Trobo que és l'hora més agradable del dia. En Pere Calders treballava a aquestes hores. La ment està mig adormida potser, però està fresca i es sent jove. A les dues i escaig hem tancat els ànecs i cap a casa blancs i negres. He capcinejat una mica mentre llegien les notícies a TV3 i els braços de Morfeu no me les han deixat acabar de veure i encara menys d'escoltar. Trobo que cada dia valen menys la pena, m'abroma tanta mediocritat i em fot formar-ne part i no poder fer massa res per a poder canviar aquesta merda de món que ara ens toca viure. Em temo que sempre ha estat força igual i, a vegades, pitjor i tot. Paro perquè no em vull esverar i no cal. A les quatre tocades he enfilat cap a la tintoreria a buscar unes peces rentades i veig que el meu Vic ja no és el que era. Tinc la sensació que li passa com a Lisboa. Ara farà tres anys que hi vaig ser. Botigues tancades noves i velles i que no es tornen a obrir i certa o molta deixadesa. El carrer Verdaguer l'he trobat decadent, envellit i mancat d'aquell senyorejament d'antuvi, malgrat i continuïn vivint molts dels senyors de tota la vida i no hagin deixat de viure la privacitat de cara endins, trobo que hi manca aquell toc de lluïment que te'l feia sentir un lloc especial amb categoria. El vigatà m'ha semblat sòrdid. Una petita Lisboa a la vigatana amb pinzellades toscanes. M'agradaria, i penso que ho faré, agafar algú de certa edat i resseguir el Vic antic, el de tota la vida. Voldria algú capaç de rememorar els antics espais d'aquell Comarquinal desaparegut vengut a franquícies i a entitats bancàries, els nous depredadors del segle vint-i-u, el de la globalització, el que pot destrossar la Canuda de Barcelona per a vendre roba manufacturada a preu de merda en un maquil.la ... sortosament al Casino encara les mateixes figures gairebé posades expressament ... ara fa dies que no hi vaig a prendre un cafè ... no m'aturo ... tiro cap a casa ... les voltes de dalt gairebé totes les botigues tancades ... un petit desert.
Avui he plegat d'hora. Feia dies que acabava a dos quarts de quatre tocats. Des de les cinc de la matinada i a les quatre de peus a terra, n'hi ha un bon tip. Masses sortides de sol viscudes i, amb tota sinceritat, m'agraden. Trobo que és l'hora més agradable del dia. En Pere Calders treballava a aquestes hores. La ment està mig adormida potser, però està fresca i es sent jove. A les dues i escaig hem tancat els ànecs i cap a casa blancs i negres. He capcinejat una mica mentre llegien les notícies a TV3 i els braços de Morfeu no me les han deixat acabar de veure i encara menys d'escoltar. Trobo que cada dia valen menys la pena, m'abroma tanta mediocritat i em fot formar-ne part i no poder fer massa res per a poder canviar aquesta merda de món que ara ens toca viure. Em temo que sempre ha estat força igual i, a vegades, pitjor i tot. Paro perquè no em vull esverar i no cal. A les quatre tocades he enfilat cap a la tintoreria a buscar unes peces rentades i veig que el meu Vic ja no és el que era. Tinc la sensació que li passa com a Lisboa. Ara farà tres anys que hi vaig ser. Botigues tancades noves i velles i que no es tornen a obrir i certa o molta deixadesa. El carrer Verdaguer l'he trobat decadent, envellit i mancat d'aquell senyorejament d'antuvi, malgrat i continuïn vivint molts dels senyors de tota la vida i no hagin deixat de viure la privacitat de cara endins, trobo que hi manca aquell toc de lluïment que te'l feia sentir un lloc especial amb categoria. El vigatà m'ha semblat sòrdid. Una petita Lisboa a la vigatana amb pinzellades toscanes. M'agradaria, i penso que ho faré, agafar algú de certa edat i resseguir el Vic antic, el de tota la vida. Voldria algú capaç de rememorar els antics espais d'aquell Comarquinal desaparegut vengut a franquícies i a entitats bancàries, els nous depredadors del segle vint-i-u, el de la globalització, el que pot destrossar la Canuda de Barcelona per a vendre roba manufacturada a preu de merda en un maquil.la ... sortosament al Casino encara les mateixes figures gairebé posades expressament ... ara fa dies que no hi vaig a prendre un cafè ... no m'aturo ... tiro cap a casa ... les voltes de dalt gairebé totes les botigues tancades ... un petit desert.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada