Catalunya Vella

Diumenge 2 de juny 2013

Espona, Genís, Ylla-Català, Arumí, Rocafiguera, Serra, Espadaler, Sendra ... i altres enriquits pel franquisme, però no eren el mateix, tothom tenia molt clar d'on venien, encara que ningú ho manifestés obertament, eren cognoms que van formar part del meu dia a dia al col.legi Sant Miquel dels Sants de Vic. De què ve? Simplement que ja fa una colla de dies que vaig acabar de llegir la Catalunya Vella d'en Miquel Ylla-Català. Història local molt ben documentada. Tens la sensació d'haver tingut un llibre ben treballat, previsible, burgès i amb el gust d'un disseny elegant de cobertes mancades de sofisticacions. Tapes grogues i lletres negres i vermelles. Em fa pensar amb les cobertes dels clàssics de la Bernat Metge, llibres de categoria gota enfarfegats com a mi m'agraden. Sento haver llegit quelcom que m'aporta relativament poques coses que no sabia i que em confirma que estem en un país que tot ho deixem passar i ens està bé, en certa manera, viure permanentment en la transitorietat. Catalanitat sentida fins al moll de l'ós per part dels socis de la Catalunya Vella deuria resultar antipàtica a l'època pels sectors republicans, pels federalistes i pels sectors populars i de la pagesia de feina a viure el dia a dia, no em costa gaire imaginar-m'ho. Hisendats, industrials, baixa aristocràcia i botiguers benestants emparats per capellans aixoplugats pel bisbat i identificats per una fort sentiment de classe, em fa sospitar que massa populars no ho devien pas ser. Sempre he pensat que el catalanisme burgès va néixer només per interessos econòmics i comercials arran de la pèrdua de les darreres colònies i, quan es va popularitzar, tot se'n va anar al patarri i molt bé se sap el partit que van prendre quan les coses van anar mal dades. Estat de perpètua transitorietat, malgrat n'hagi quedat un romanent que sortosament encara perdura.

Considero, i més pel que fa a Vic, que els membres de la Catalunya Vella, no se'ls pot negar l'amor al país i se'm fa difícil acusar-los de l'enclaustrament durant les dictadures de Primo de Rivera i  de Franco. Molts hauríem fet el mateix: mantenir el caliu, cosa que no van o no devien pas fer tots. El pare sempre deia que tots aquests cognoms il.lustres, sense matisos, i jo crec que n'hi havien molts de matisos, eren de colores i d'acció catòlica. No ho nego. Aquesta gent que porten aquests cognoms són els néts o els besnéts d'aquella gent que van fundar Catalunya Vella i potser sí que feien la gara-gara al franquisme, però eren diferents de la majoria de la gent que m'era més propera. Els enriquits en el franquisme no eren com ells tampoc, malgrat tinguessin més diners, una mateixa crosta de misèria vinguda d'ambients obrers i menestrals com jo mateix els embolcallava i eren mal vistos per a tots els bàndols, uns els consideraven grimpadors i els altres venguts. Però tornant al relat, em vaig adonar que aquesta gent tenien un altre tipus de formació i el seu ADN era diferent del meu. Disposaven d'uns coneixements del país i de l'entorn absolutament desconegut per a qualsevol persona del men entorn social i familiar. La seva divisa era  nedar i amagar la roba per quan arribessin a la riba poder avançar amb roba seca i no com la majoria de gent que anaven sempre molls com ànecs i no sabíem res de res. Actualment són necessaris. També ho eren llavors. Són els que possiblement ens portaran allà on hauríem d'estar fa molt de temps i només demano que s'abandoni d'una vegada per totes l'estat de transitorietat permanent perquè l'amor al país i tot el que comporta, no serveix de res si no s'avança i mantenir la flama d'una Catalunya Vella pot comportar allò que de vell enllà no es passa i arriba la mort que no és altra cosa que la fi de tot plegat.